aromes d'estiu

L'estiu fa pudor a suor, olor a clor. Tot és enganxós. Les xocolates es desfàn. Et cremes els peus i sembla que no t'importi. Camines amb els mitjons molls per Port Aventura i se't estoven els peus i t'irrites les plantes del peu. No hi ha manera que t'acabis de treure mai la sorra de platja de sobre. Els gelats "cucorutxos" sempre es desfàn més aviat del que tu t'esperes. Les xancles et rellisquen dels peus continuament. El cotxe que havies deixat a l'ombra sempre te l'acabes trobant al Sol.
A l'Agost t'obliguen a marxar perquè a la teva ciutat no trobes ni un lloc obert on comprar el pa. L'única època en que tens aparcament de sobres i no et serveix de res. Tot l'any pensant que tant de bo algun dia hi hagués menys trànsit i menys gent i que fas? te'n vas a visitar totes les fires, festivals i altres, d'arreu de la comarca on està a tope de gent i t'bligues tu mateix a dir, i amb lo tranquil que es deu estar ara a Igualada. Però lo més habitual en aquests temps es que tens més ganes d'arribar a casa que mai i tornes a pensar un any més, que el fred tampoc està tant malament.

eRIc

Ningú em va ajudar a ser fort, vaig fer l'esforç jo sol. Ningú em va aixecar, vaig ser jo. M'han ajudat molts amics, però jo he hagut de fer els esforços. Jo m'he tingut de sentir enclaustrat i sol, com si no fós algo natural. He seguit pensant amb els demés, i igualment pensant que més gent ho passava malament o pitjor que jo. Però en èpoques m'he seguit sentint sol. No és culpa de ningú. És fruit del meu pensament. Per desgracia el dolor tb passa decepercebut per molta gent, per d'altra no, majoritariament pels que han passat per situacions dures, que això no fa menys persones als que no les han passat, però si més ignorants. Això no fa que sigui més amic d'uns que dels altres, però si que en segons que em senti més proper amb aquells que han sentit seu petita part del meu dolor. Per companys de viatge a qui he agafat un carinyo especial, ja sap qui es, gamberru ;) Tb per aquella gent amb qui em creuo pel carrer i no coneixaré mai. I tb per aquells amics que no han sabut donar tanta importància a moments difícils d'altres persones. Tb per aquells que ténen una vida prou estructurada amb algunes coses superficials que els fan no pensar en enfonsar-se, tan de bo tot els vagi sempre de cara. I sobretot per aquells amics que creuen fortament amb mi.

és així

Pq hi ha moments molt difícils. Pq a vegades no entenc la vida. Pq a vegades no entenc que hi faig aquí. Però això no treu que ara estigui passant moments força bons. Malgrat el que l'inici del text, pogués semblar. Però simplement són pensaments que tinc que els reflecteixo i exterioritzo. No em direu que no heu pensat mai en lo rara que es la vida. Aquest enfrontar-se al món cada dia. Aquest sentir-se enclausatrat en un mateix però haver de donar constantment la talla amb el que et rodeja i els que et rodejen. És quelcom, si més no estrany. La vida és allò que et toca i t'hi trobes fotut i has d'intentar viure amb alegria i felicitat, però et trobes entrebancs, i alguns cops et colapsen. Portes dolor i preocupació i llavors has de fer-ho saber a l'exterior pq ho sapiguen i et puguin ajudar, resultant aquest acte més difícil quan no estàs bé animicament. I alguns cops fins i tot et pots sentir incomprés o que els demés van fent i tu et costa avançar. Algun dia sabrem com se senten els altres, de moment només se com em sento jo. Arreveure, petons.

Una altra d'estius

Que seria d'un Estiu sense la colxoneta, d'un estiu sense les marques del banyador, d'un estiu sense la cerveseta fresca. Que seria d'un estiu sense Georgi Dann, tot i que mai he sabut com s'escriu el seu nom i em fa mandra buscar-ho. Que seria d'un estiu sense els cafès a 2 euros i pico a les Rambles. Que seria d'un estiu sense els guiris untants de crema fins el coll, quan ja estàn cremats com a gambes. Que seria d'un estiu sense les bespes torracullons, d'un estiu sense el panxa-cervesera sense samarreta menjant paella amb la familia. Que seria d'un estiu sense el recorregut bullint, de la tovallola fins el "xiringuitu". Que seria d'un estiu sense festes majors, sense ungles llargues o sense saldalies amb mitjons. Que seria d'un estiu sense programes salsitxerus "de verano" de televisiò espanyola. Que seria d'un estiu sense reposicions de series dels anys 80. Que seria d'un estiu sense l'Igualada desèrtica en mes d'Agost, on fins i tot es poden sentir el soroll dels ocells. Que seria d'un estiu sense el socrrista dormint darrere unes olleres de Sol, l'endemà de sortir de farra. Que seria de l'estiu sense les dones embutides en banyadors de la temporada 60-61. Que seria de l'estiu.. ui, en aquest moment, aquest escrit ja m'està recordant a un altre que vaig fer. La vida es un bucle!! salut ;)

Estius

Estius de cubates carregats. Estius de Sol enganxós. Estius de Tequiles amb tros de llimona. Estius de sentir-te més lliure. Estius de records. Estius de mediàtica il.lusiò. Estius de remullades a la platja sobre colxoneta. Estius dels 90 a la piscina dels meus cosins de Salelles on viviem un ambient especial i després de la remullada, jugavem a futbol i ens perdiem entre aquells boscos i camps. Estius màgics. Estius que ja no recordo. Estius d'orxata i barrejat. Estius de gelat de dues boles. Estius de bogeria. Estius de plaer. Estius de tristor. Estius de pèrdues desgraciades d'amics. Estius de "borrón y cuenta nueva". Estius de 12 anys amb moto per Tous. Estius distrets. Estius aburrits. Estius de càmping. Estius de lluir figura. Estius d'amagar panxa. Estius de crema solar. Estius de sopar a la terrassa de casa d'amics. Estius d'accessos. Estius de prudència. Estius durs. Estius plàcids. Estius agradables i Estius

El partit més important de l'any

Cauen diners del cel. Els jugadors canvïen els seus plans de vacances pensant amb l'"extra de reis" que rebràn de mans dels equips que s'hi juguen la Lliga. Finals de partit inesperats, més pròpis de film cinematogràfic. Voltes al camp i egos de vencedors abans de ser-ho. La Lliga mou molts bitllets. El President calderón no s'alegraba tant per guanyar una copa, sino pels calers que ingressarà degut a això. El champany ja no hi cap als armaris del Bernabeu. Però la sombra de Tenerife sembla que els últims dies, torna a planejar sobre el Madridisme. Al mateix temps un Deportivo de la Corunya desaparegut en els primers llocs de la Classificació, recorda amb tristesa una Lliga perduda a l'últim minut, en condicions semblants, on els carreres i la gent ja estaben preparats, i el munt de diners que es van perdre en preparatoris. Perquè algun savi del futbol diu: El futbol es tant imprevisible com la vida. I la gent que no se l'estima, ho veu com 22 tios corrent darrera una pilota. Però es molt més que això. Els que ens estimem el futbol, ens fot igual que als que no, que els futbolistes cobrin tants bitllets, però això no es prou per renunciar al que significa una Lliga. No ho sabria explicar. Però que això fa viure moments feliços a molta gent no es demagogia. Només acabaré dient, que guanyi el millor i visca el ... !

Falteeeeeeeeeees (un altre dels meus relats bojos. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència)

Faltes, m'agrada fer faltes. El xat m'ha donat la possibilitat de fer faltes, tot passant del qui diu: ala, fas faltes, com si això et fés més inepte o ruc. A vegades faig faltes expressament. I això deu ser un problema gegantí, segurament més endavant em passarà factura, com diu el tòpic. Però a mi m'agafa un rampell de fer faltes, i escric per les paretes de totes les cases, unes faltes impresionants que si les vegués el Pompeu Fabra em fuetejaria fins que tregués sang per la boca. Ja no escric intranquil perquè algú vindrà i em dirà: Alaaaa!! que fort, quina "peaso" falta que has fotut. Aniràs a la senyu XD. Escric, expresso, crido, rondino, em cabrejo, fent faltes. I tot i això, sóc feliç. Faig faltes i sóc feliç. Faig moltes faltes. parlant faig faltes, tambè. Els barbarismes s'apoderen de mi, se'm catxondejen. Macagumdeu faig faltes!! i queeeeeeeeee?!

Tot semblant el relat una justificació per justificar que faig faltes, no es una justificació més que la simple justificació de fer el que em dóna la gana. Si no heu entés la justificació de la justificació, justifiqueu-se, juju. Salut! ;)

Relat caxondu-mental

L'estiu ja és com si hagués arribat. Vic és calent. Les noies, amb la crueltat que les caracteritza, ens ensenyen tot allò que sabem que no podrem tocar. Mirem intentant que no se'ns noti, però sempre se'ns nota. En canvi elles, semblant que no t'han vist, t'han clissat dos segons abans que les miressis amb cara de pensar: ja que no et puc tocar, queda't dos minuts parada perquè t'observi XD. L'estiu aflora el materialisme, provoca els comentaris depravats i deixa en bandeja l'etiquetatje que llavors posen les ties als tios, de calents mentals, sortits o depravats. Però elles passegen pels carrers com si fóssin passarel.les. En un escenari on si cap espectador les mirés es sentirien decebudes. I els tios en un atac de ràbia ens fem el propòsit de no mirar-les, de que tambè podem viure sense deleitar-nos amb la seva bellesa, però dos segons després ens donem per vençuts i ens rendim als pantalons arrapats, la mini-faldilla i els tops. Així doncs, ara tinc més ganes de sortir a passejar, com diuen molts: perquè em toqui el Sol ;) salut!

Els Pets i el seu papapa, 2a part

Xalalà, uououo, ieieie, papapa. Demostra que de joves havien anat molt a karaokes, i quan no es recordaven d'alguna frase, uououo, lalala, nanana, i llestos. Sintome, sindrome, una mica estandard del "popi fresco", fins i tot a vegades sembla que dóna més caracter de pop sentimental, si s'utilitzen aquests sons que ja formen part de la nostra vida. Però ho té fàcil aquell músic que vulgui innovar en el pop. A veure qui s'atraveix a no recórrer a aquest recurs. O sino amics meus, estalvieu això i deixeu escoltar la música, mentres no hi hagi lletra, que es més maca. Molts us ho agrairàn. Però potser es una mica com els programes del cor, com que ja funcionen, perquè treure'ls...? Es com si els cantants s'haguessin apoderat del paper del públic dels concerts, que intentant seguir el so de la música poden tarerejar un, lalala o nanana. A veure doncs, si em deixeu pujar un dia a mi a l'escenari :D gràcies. Salut a tots!

eRIc ;)

sentiments a 5 durus

Sembla que s'ha posat de moda utilitzar-ho absolutament tot amb prespectiva comercial. Ara fins i tot ens vénen sentiments per la tele. Els anuncis estàn replets de missatges sentimentals. Els programes de televisió t'ensenyen a creure en tu mateix. Els llibres del Bucay es vénen com a xurrus. Està de moda. Que potser ningú sabia fa uns anys, que la gent patía, plorava, es sentia sola i es desesperava? reflexione-m'hi amics reflexione-m'hi.

quin remei

No us heu posat mai amb els colzes damunt la taula, el cap abaixat i heu dit, buf, no puc més? O us heu sentit com si les coses se us posèssin més difícils que als altres? O no heu pensat mai que els temps passa massa ràpid quan el necessites? doncs jo si. Lo que fot més es quan has de ratllar-te pq et falten calers i ton pare et diu que haguessis tingut de fer millor previsió. Doncs no en se més, encara no sóc perfecte. Aquest escrit reflexe un moment de ràbia, intranquilitat. De la meva visió. Pq la gent segueix caminant sense saber si amb aquell que es creua pel carrer, l'hi està amargant algo la vida. I direu, que tp podría fer-hi res. Però jo crec que si no ens ajudem si veiem que la nostra situació en algun moment es més favorable que algú altre, anem arreglats. I anar fent com sempre, apa salut.

Els Pets i el seu papapa

Suposo que us haureu fixat que "Els Pets" en els seus últims dos discos els ha agafat el síndrome "papapa", potser es perquè es fan vells. Aquest síndrome consisteix en colar al màxim de cançons que poden els, digali sons, digali paraules "papapa" Un so que substitueix les frases que no l'hi surten al Lluís quan es posa davant del paper per escriure i diu: en el porxo vell, quan era petit i esquifit i pensava en els bons moments i .. papapa papapa. I la veritat que l'hi està sortint força bé. Es com aquell cuiner que fica cada dia un tall de carn diferent però per acompanyar sempre hi posa patates fregides que l'hi resolen el problema i tampoc mai fan nosa. Doncs així acabo aquest relat d'avui curt i acabo aquest relat de "Els Pets" i el seu papapa. Vindria a ser una mica com el "ziritione" de l'època o la "piròlisis" d'ara. Si no m'heu pillat, mireu més la tele, que sempre fa mal, que ja va bé ;) salut!

papapa eRIc

som joves, quin tòpic

Som Joves, sempre ens falten calers. Som joves, es més fàcil culpar-nos dels mals actes. Som joves, som inconscients. Som joves, fem masses accessos. Som joves, som maleducats. Som joves, encara no hem viscut res. Som joves, no tenim dret a opinar de segons que. Som joves, som inexperts. Tòpics i més tòpics, joves?

Aquest nostre President

Tenim un president que no ens el mereixem, com diria aquella emblemàtica cançò dels "Brams". De tothom es sabut, que de lo que no es caracteritza precisament el president Montilla és de simpatía i "saleru". Però potser n'estem fent un gra massa. Si no fós per programes com "Polònia", arribaria a passar tant desepercebut que no seria estrany que a més d'un l'hi passés com a mi l'altre dia, que no recordo perquè, vaig pensar que qui era el president de la Generalitat, i vaig haver-m'ho de pensar uns quants segons. Tambè és cert que polítcs amb càrrecs bastant més baixos, inclús diputats, a vegades surten més per pantalla que el pròpi president, que amb el discurs de que el que s'ha de fer es treballar per Catalunya, discurs respectable per altre banda, es tanca al seu despatx i no sabem si allà remena papers, juga al parxís amb l'Iceta o mira Barcelona des de la finestra. És un personatge públic, per tant ha de fer arribar la seva presència i les seves paraules a la gent. I la televisiò, entre d'altres es un mitjà per arribar a la gent. Però el nostre president va fent en silenci, com la formiga que recull provisions per l'hivern, en el seu cas, potser recull provisions per les pròximes eleccions, tot aprofitant el rodolí que m'ha sortit. O potser s'està preparant el discurs de Nadal, ja. Bé president, tot el meu respecte, que sigui feliç, i per finalitzar diré una última paraula: cabòries.
Salut! ;)

eRIc

És moment de canvis.

És moment de fer coses diferents. No de viure per viure. És moment de fer allò que no esperen de tu. És moment de donar un gir. És moment de fer el que et proposis. És moment de deixar d'escoltar soroll i començar a escoltar paraules. És moment de dir, m'agrada passar-m'ho bé i puc passar-m'ho bé. És moment de canvis. És moment de saltar a qualsevol lloc. És moment de ser espontàni. És moment de ballar a descompàs. És moment de cridar allà on no s'acostuma a fer. És moment de tu. És el teu moment. El vols?
És moment de tenir esperances. És moment de trobar gracies noves als amics de sempre. És moment de conéixer gent nova. És moment de perdre la poca vergonya que et queda. És moment de deixar de donar les mateixes explicacions de sempre. És moment de tirar-te de cap. És moment de ser esbojerrat. És moment de ser tu. És el teu moment. És el moment.

l'estiu

Arriba l'estiu. Platges més plenes que el camp del Barça, en un Barça-Madrid. Aparcaments lliures en les nostres ciutats. Feinades per trobar forns oberts, un diumenge al matí. Socorristes dormint darrere unes potents olleres de Sol. Nens donant el "cunyàs" amb la piloteta al mig del carrer. Adolescents i no tan adolescents expulsant el seu fervor hormonal, en diversos espais públics. Dones grans fent anar el bano a unes velocitats supersoniques. Concerts a l'aire lliure amb una concentració de fortor d'aixelles important. Restaurants amb l'aire acondicionat a tope, que més que l'estiu, sembla el Pol Nord. Trucades d'antics amics que fa anys que no veus, per anar a prendre algo. Ulls vermells del clor excessiu d'algunes piscines municipals. Boles de gelat de tots els gustos. sopars a la fresca, muntant plans que mai es realitzaràn. Festes majors on veus les mateixes cares borratxes de sempre. Homes jugant a petanca. Comentaris constants sobre la alor que fa i el canvi climàtic. Viatges a Londres, París i Pragha, diguel-s'hi originals. Reposicions de programes a totes les televisions del País. Paelles dolentes i cares de restaurants-xiringuito de peu de platja. Guiris amb l'esquena com un tomàquet cherry. L'estiu, es.. l'estiu, i punt :)

pensant amb el cap

I em pregunto pq moltes vegades ha de costar tan de parlar. Pq quan demostres confiança a alguna gent, defuig? Pq es segueix donant més importància a allò que no en té tanta. Pq? Pq m'haig de seguir sentint com l'extrany, per volguer conversar, expressar algo que es sent, o volguer-me enriquir de les diverses i diferents formes de pensar d'altra gent? pq m'haig d'amagar? pq encara es més fàcil callar que parlar? Pq hi ha gent que encara diu que li caus bé quan no es veritat? capes i capes de disfresses, per enganyar-se a ells mateixos. No estic aquí per donar llissons a ningú. Com diria el company Jorgh, no m'hauria de tinguer de justificar tan amb tot el que dic.
Pq haig de tenir la sensació que amb lo que molts en ténen prou, jo no en tinc prou? No en tinc prou amb saber cada dia el que jo vull, a vegades tb necessito que ho sapiga l'altra gent. És dolent això? Hi haurà gent a qui no l'hi caldrà, cosa amb la que no m'hi ficaré. Però si alguna gent desconfia de mi, puc dir que es pq el dia que els hi vaig oferir la meva confiança, no la van agafar.
I pq no de tant en tant, fer textos reflexius? crec que hauria de ser el normal, parlar de vanalitats, superficialitats, coses més profundes, reflexives. Tot junt, sense que això fós lo anormal. Potser així les coses anirien una mica millor. O potser no.
Salut!

un món

M'agradaria simplement destacar un fet que a mi m'ha fet pensar i m'ha agradat. Potser a molts us semblarà tonto o demagog, però per mi no ho es.
Acabo de venir del super de comprar un parell de coses que em faltaven. I quan estava a la caixa esperant pq em toqués per posar els aliments i pagar. Al davant hi havia un senyor d'uns 50 anys que anava amb un nen d'uns 7-8 anys, amb olleres. Fins aquí, tot normal. Tot i que crec que el que explicaré ara tb hauria de ser normal per tothom en el 2007, però no us enganyeu, no ho es.
La diferència es que el senyor anava amb cadira de rodes i el nen era negre. Jo, sense ànims de volguer que em féssin pena, m'han fet pensar. I sense volguer representar un espía cruel i intimidador, simplement amb molta humiltat, m'he fixat, vigilant, amb el seu tarannà tot sortint del super, ja que han agafat la mateixa direcció que jo.
Intentant que no m'influís la simple raò que el senyor anava amb cadira de rodes i el nen era negre, he notat unes actituds molt amables entre els dos, fins i tot quan el senyor ha dit: puja, que arribarem abans a casa. I el nen, ha pujat darrere la cadira i han anat tirant, desgraciadament, entre unes voreres no pensades per gent amb cadira de rodes, en aquesta societat pensava només per uns quants.

La meva conclusió es segurament que ells, pel simple fet de trobar-se en situacions (que potser cruelment, però considerant que molts encara ho anomenen així) no normals, els ha fet mirar-se la vida potser amb menys camp de visió, on aquell nen valora a aquell senyor, sigui pare, sigui avi, pel que l'hi aporta, no per qui es o per caminar amb dues cames, i desgraciadament aquell nen tindrà problemes i serà discriminat per uns quants, pel fet de ser negre i amb l'afegit del fet d'acompanyar a un minusvàlid. Sóc cruel escrivint, pq la societat tb es cruel. I qui no ho cregui així, que m'ho demostri.
En cap moment he pretés ser sensacionalista ni morbós amb el relat. Es com ho he sentit, potser sóc la persona que està més equivocada del món, però molt em temo que molt al meu pesar, no es així. Així doncs, els normals seguirem caminant intentant esborrar aquests perjudicis que fan del nostre 1r món, un món que l'hi falta molt per avançar, en algunes coses segurament més que el 3r. Bona nit.

Un sopar d'ex alumnes! quina gran idea! ;)

Pq encara hi ha gent que té la manía de volguer fer de tant en tant sopars de classe d'EGB, on has de coincidir amb aquella gent que no soportaves, i et deixen anar un: ostres, com has canviat. Que tu acostumes a llegir entre línies un: has canviat, pro em sembles igual de burro. I t'acaba tocant sempre en una gran probabilitat el marginat de la classe al teu costat i a l'altre costat el més imbècil. A davant la típica noia que no se'n entera de gaire cosa i encara creu que l'imbècil, el marginat i tu ereu amiguissims a la classe. Llavors es quan et sents embutit entre aquells tres i optes per mirar al plat i de tant en tant mirar cap al cambrer, tot aixecant el cap, com fent un: ei mestre, ens atén! Però sembla que el cambrer, es el dia que té menys pressa, com si previament ja haguessin posat d'acord amb l'imbècil.

Sembla que es comença a sopar, quan de cop algun amic d'aquells que al cole anava amb l'imbècil pq no el marginessin a ell, es comença a fixar en la teva manera de menjar, i et comences a posar nerviós. Però sembla una falsa alarma. Llavors es quan, surt a escena la que jo anomeno la nostàlgica, amb perdò, pq sempre acostuma a ser una noia, que té com la necessitat humana de recordar les coses més tontes que féiem a l'EGB, coses que la gent s'escolta amb poc interés, però fa veure que l'interessen. Sort que l'imbècil acostuma a interropre amb un, per exemple: l'altre dia vaig anar amb moto, que sóc un crac, com mola nen! I un altre aprofita per dir: va mengem que es molt tard, i hem d'anar a la disco. Es llavors quan et dones compte, que sembla que vagi lligat fer un sopar de antics alumnes d'EGB amb triar el pitjor restaurant de la ciutat. Les patates fregides són toves, el llom dur i el formatge sembla una raciò per una formiga, el pa se'ls ha cremat i només ténen coca cola de vidre, que te l'acabes de seguida, i no en demanes una altra pq saps que es un restaurant caríssim, que segurament deuria triar l'imbècil.

Just quan estàs acabant de sopar, i ja no hi pensaves, salta l'amic de l'imbècil amb un: mira que fa amb el menjar! jaja. L'amic de l'imbècil acostuma a ser, aquell pobre noi que es pensa que encara està fent 8é d'EGB, tot i que ara ja no existeix. Sort que dura pocs minuts, i no li acostumen a fer massa cas, ja que la majoria dels restants ja saben que no cursen 8é. Llavors es decideix abandonar el local. Caminant pel carrer algú encara dóna alguna empenta al marginat, poquet només pq li pugui seguir durant la fama de marginat fins el pròxim sopar, i no fós el cas que se li agafés respecte ara. Amb el munt d'anys i d'esforç que van utiltzar l'imbècil i els seus amics per fer-li agafar la fama.

No deixen d'abundar les preguntes tant orignals com: i que estàs fent ara? per on surts de festa? i la nostàlgica encara fa alguna aparició esporàdica de les seves. Fins que se'n adona que es bastant invisible. Llavors es quan els indiferents diuen que se'n van a casa i no vindràn a la disco. Encara se sent alguna veu que diu: Ostres aquest ha vingut al sopar? i l'altre li diu: em sembla que no. I les teletubbies de la classe, diuen: Bé, això s'ha de repetir e, podríem quedar cada mig any, per fer un sopar i sortir. I resulta que acabem ballant a la disco, un indiferent amb falta de decisió, una noia de la classe que ves, sempre es pot dir que era simpàtica a vegades, un molt amic teu de l'època, que ja no saps ni com parlar-li, i dos que quan entren a la disco ja es veu que es amb la condició que al cap d'un quart diguin: bé, nosaltres marxen que demà ens tenim de llevar d'hora. Pos haver marxat abans burros, jaja, amb tot el respecte :p
I així s'acaba un magnífic i prolífic sopar d'ex alumnes. I jo em pregunto qui els va inventar? la nostàlgica per tenir una raò per viure? l'imbècil per poder seguir tocant els collons? l'indiferent per tenir algo a fer el dissabte a la nit? o jo per poder escriure tant lamentable escrit? jaja

(aquest escrit està fet en forma de sàtira, no pretén ofendre a ningú. Tan mateix hi poden haver petites modificacions en els diversos sopars d'ex alumnes, però la columna vertebral vindria a ser la mateixa, jaja. Apa, salut! ;)

Aquells

Aquells moments del cafè, que són més que fer un cafè. Aquells copets a l'espatlla de recolzament sense paraules. Aquells moments de petit, quan la iaia em deia bona nit i em tapava, tot just avans d'apagar el llum. Aquelles trucades desinteressades, per saber com estàs. Aquelles persones que sempre hi seràn. Aquells primers concerts. Aquelles primeres passejades amb la colla, per la rambla tot descubrint la joventut. Aquells amics que no veig gaire, però quan ens veiem sabem que tenim una conecció especial. Aquella tranquilitat de creure que fas les coses bé i que no pots pretendre que agradin a tothom. Aquells dies jugant a pilota i a corda al carrer de casa. Aquells instants següents a haver despedit un amic que no saps si tornaràs a veure. Aquell silenci de trobar-te tu sol, avans d'anar a dormir. Aquells que es preocupen per mi. Aquells que creuen que tinc algo d'especial i no em veuen com un més. Aquells que m'estimen per com sóc. Per tots AquellS

El nou Maradona? potser millor que no

Ja comparen a Messi amb el Maradona, bé, ja fa temps que ho fan, però des del gol contra el getafe, calcat al de Maradona, s'han acabat de rubricar els rumors. I a mi em surgeix la pregunta, s'asemblarà al Maradona amb tot? esperem que no, sino pobre nano ho té clar. I va més enllà d'una reflexió fríbola. Em refereixo que molts nanos joves com el Messi, que té 19 anys, quan reben l'èxit tant aclaparador, es possible que puguin caure en el món de les drogues i s'acabi destrossant el que tenia de ser un gran mite. No vull un altre Maradona. Un mal exemple pel que hauria de ser un ídol. A Maradona sembla que se li permeti tot, tant sols per ser ell. El Messi sembla tenir el cap molt clar, esperem que segueixi així.
Tampoc em semblen del tot bé ni correctes aquests temps en que vivim, on es busquen només objectius comercials. Ara tothom a explotar al Messi i el seu gol. Amb videos del seu gol des de 4 angles diferents, banderins, bufandes, amb un: Messi, el nou Maradona, i de regal et donaràn una xeringa, jaja. Que no, que no. Que Maradona ni es Déu ni jo sóc el Papa de Roma. Apa Salut! ;)

Telemadrid telemanipulació

Salutacions! ui, avui! Vinc disposat a parlar del tema de moda. El reportatge cinematogràfic que va emetre dilluns 9 d'Abril Telemadrid, sobre el castellà discriminat a Catalunya. Dic cinematogràfic, perquè es lo més semblant a una pel.licula de ficció. Amb un gran titular: ciudadanos de segunda, van omplir-se de glòria. Mai havia sentit tantes barbaritats juntes en 45 minuts, que es lo que dura el reportatge, per dir-li d'alguna manera, perquè reportatge no es. Es un conjunt de mentides ordenades perfectament en direcció als interessos que ténen per destrossar i danyar encara més l'imatge de Catalunya. Utilitzant un to i unes paraules despectives en tot el reportatge, arribant a anomenar Catalunya com a "pueblo" i mil bestieses més.

Sí, amics, aquest era el reportatge que per desgràcia , molts esperaven i per l'altra banda, molts veiem a venir. Doncs ja ha arribat, llàstima telemadrid que tb tingueu una demanda per manipulació de l'informació, amb proves de fins tot ex-dirigents i treballadors i periodistes de la cadena.

Només cal mirar el reportatge per veure que té un regust i semblança als reportatges de la FAES, companyia de la qual Aznar ne's el "cabo mayor". Es evident que el PP es la persona que mou a la titella "telemadrid". Us felicito telemadrid perquè heu aconseguit que amb mentides molta gent us cregui, ara que vindrà? espero frisós el temps que us queda per escampar calumnies. I ja podeu resar perquè aquest temps sigui llarg, perquè tot apunta a que ja us han vist el llautò, i no us les prometereu tant felices a partir d'ara.

I em sap greu si ha sonat a amenaça, però ja diuen que qui crea odi, recull odi. I els catalans no podem ser sempre els que parem l'altra galta. Ja son masses anys de garrotades. I sobre aquest tema del castellà perseguit a Catalunya, ja portem massa temps, i ja han guanyat prous calers a costa d'això, a base d'informatius sensacionalistes i programes. Que ens déixin tranquils i déixin d'inventar-se coses, que d'aquesta manera l'únic que aconsegueixen es que els hi agafem odi de veritat i produeixin realment el trencament i enfrontament, cosa de la que sempre ens acusen a nosaltres, paradoxalment.

Bé, una abraçada a tots

eRIc

enbafat de religió

Ja ha arribat Setmana Santa, alguns ja ho esperaven des del Nadal. Es curiós, en segons quins mitjans es diu que tothom es lliure d'escollir si vol ser creient o no. Fins aquí sembla tot normal i el més just. Però en canvi l'agenda anual està repleta d'actes i tradicions, en principi religioses, tot i que després ens ho passem pel forro. Si, jo no sóc creient, pq haig de sentir-me malament si travesso un carrer en plena processor de Setmana Santa? com em va passar la setmana passada. Alguns diràn, que simplement per respecte. Me'n ténen ells a mi? el que crec es el que m'ha demostrat moltes fases de la vida, que curiosament tot el relacionat amb la religió veig que té un factor comú, l'imposició. Doncs per aquí no hi passo. I em rellisquen les cares d'aquella gent, que em va mirar malament, jo vaig anar a fer la meva cerveseta del diumenge, i si algú li molesta que utilitzi el metode català més eficaç en aquests casos, que si fiqui fulles. Apa salut! i recordeu, aneu cada diumenge a missa que sino anireu l'infern ;)

Antena 3 la cadena Blanca

Ja que estic aquí XD m'agradaria comentar una cosa que les persones intel.ligents ja sabreu. Això, es el madridisme malaltís d'Antena 3. S'ha extés tant per la cadena i ja es tant evident, que cada dia se'n amaguen menys, i sabent això encara apofiten per mostrar-lo més exageradament. Ha arribat a tals nivells, que fins i tot cada dia em sembla que el Manu Sánchez es menys madridista, ja que el madridisme va molt més enllà d'aquest presentador, i fins i tot més enllà de la secció d'esports.
Ja no m'escandalitzo quan veig que parlen de la copa d'Europa d'aquest any, on el Madrid ja no hi es, i per finalitzar el reportatge posen una imatge de la última Champions que va guanyar el Madrid, que ja ningú recorda, del temps que fa XD. Tp m'impressiono, pq el Madrid es l'equip del segle, del segle passat XD. Així que poseu-se les piles que el catenccio us està sortint molt bé fins ara, però ja vindràn els dies on no sonarà la flauta.

No, aquest text no es inparcil, però
qui ho es? salut!

eRIc ;)

Em sento bé i no prenc bifidus

Quina mariconada, i amb perdò, això dels bifidus. Realment algú creu que et dónen energia? si es una enrredada per guanyar quartus a munts. Vaja, que als nostres avis no els hi feien falta bifidus i pencaven deu vegades més que empresaris amb corbata que es foten un bifidus després de cada reunió, pq van estressats els pobres. O els pares que porten els fills a l'escola, com diu l'anunci, que es veu que això de portar els nens a l'escola es molt estressant i treu moltes energies. Com si no hi haguessis hagut mai mares i pares que portessin els seus fills a l'escola, treballessin i anéssin a comprar. Porque tienen unos bichitos que te renuevan por dentro. No res, tonteries. Però s'ha de reconéixer que l'eslogan es molt bo. La veritat jo entre els bifidus i el Coronado promocionant iogurts per cagar, ja veieu que em faig una mica de lio, però per mi es tot el mateix.

Un dia vaig trucar a casa el Coronado, i es veu que clar, té una majordoma per atendre-li les trucades, pq ell, el pobre, està tot el dia al lavabo XD
Que no veieu que només s'inventen productes cutres per enrredar-nos aprofitant-se del cartellet que s'ha posat a aquesta societat moderna, de que vivim estressats i treballem molt i ens falta energia. Que ningú es creu que la gent sigui com els dels anuncis que no descansen ni un segon fins que arriben a casa i es prenen un bifidus d'aquests XD. Que després en hores de treball el messenger està a tope de gent, jaja. Pq serà? i a les estadístiques anuals, Espanya es el País on es treballa més hores però es rendeix menys. I no voldria ofendre a ningú. Ui perdò, vaig a seguir treballant, que ve el jefe, salut! ;)

Sóc, sou

M'agrada sentir-me acompanyat. Saber que tinc gent amb qui comptar. Gent que sap com sóc, gent que vol que sigui així. M'agrada sentir com sento, que els moments més durs ja han passat. I cada dia ho noto de forma més clara. M'agrada saber el que això significa. Tot el que he aprés en aquests temps. Coses que ja mai ni res ni ningú em podrà prendre. Com dic jo, sóc jo més que mai. I això es nota. Espontàni, sense enbuts però vigilant de no ferir als que estimo. Passant de les veus d'aquells que encara els hi falta molt per aprendre. Saltant quan tinc ganes de fer-ho. I cridar. Saber que cada dia seré capaç d'aconseguir una mica més, si segueixo així. I que mai hi ha límits si un no vol que n'hi hagi. Sóc capaç del que vulgui. Com tots ho som. Que són les barreres? invencions que no fan res de bo i poden fer molt de mal.
M'he complicat putser molt la vida els darrers temps, però potser per no complicar-me-la tant d'ara endevant. Sento que he vençut a molts perjudicis. Que m'heu ajudat entre tots, i no oblido cada gest de cada persona per animar-me i ajudar-me. Mai ho faré. I ara, a cascar-la tots! iaaaaaaaaaa salut :p

Quina paranoia. Pro es que si. Quina

Miro al meu voltant. Qui sóc? on sóc? estic sol? No, estic envoltat de gent. M'agafa una paranoia. Nooo, surt del meu cap! pensament. Aquest bucle que em fa pensar paranoicament. O no? o potser més gent es fa aquestes preguntes? estic boig? potser una mica si. I m'agrada. Puc fer amb la meva personalitat el que vulgui. Jo sóc l'únic que la puc modelar. Visca! estic sonat. Me'n vaig a fer una birra, yaaaaa. Ok, adeu, bon vent. Ui quin mal de cap. Però i que, el que pensi qui sigui, jo sóc així. Con un par de cojones. Deixo la birra i la canvio per un cafè amb llet. Intent-ho d'escriure el que se'm passa pel cap. Tp es tant descabellat. No crec certa la frase, parlar sense pensar. Sempre es parla pensant. Iepaa. Qui cregui que ha perdut el temps llegint tot aquest munt de possibles bestieses, pos molt bé. I qui no ho pensi, millor.
I m'aixecaré un dia en mig de milers de persones, i faré un crit. Que estic aquí cullons! ah si, i tu tb hi ets, encantat, com va? I no he begut.
A vegades m'agradaria ser una altra persona, i a vegades no.
Em miro el mirall i dic, que guapo quets. Ui, que lleig quem sento avui. No sóc mai igual. I m'assemblo. No se m'entén molts cops i se'm pot entendre sempre. Me'n vaig a fer un crit. Porta'm el cafè ya! cabrón! pro amb educació, si us plau. Adeu. Salut. I em faig un canut. I força. Uaaa ;)

Boicot, la paraula de moda

Fins on volem arribar? Això em pregunto quan penso en la paraula boicot i l’ajunto amb la paraula Catalunya. Doncs sí, es veu que encara no ha acabat el boicot contra Catalunya. Ara la Comunitat Valenciana ha decidit suspendre les emissions de tv3. M’estalviaré els comentaris d’indignació. Però us imagineu si Galicia fés boicot a Andalusia, Andalusia a el País Vasc, el País Vasc a la comunitat de Madrid i així etc etc? Tornariem uns quans segles enrrera, i no existiría la exportació. Comercialitzaríem dins les nostres fronteres només.

Però, la veritat més enllà d’aquesta repercusió, em sembla de rellevància i ridícul al mateix temps, que s’hagi posat de moda boicotejar a qui no fa el que un vol. Boicotegem a Madrid nosaltres? Bé, la veritat es que tampoc hi ha molt que boicotejar. Però si serveix d’alguna cosa, jo ja he deixat de demanar “bocadillo de calamares” i una mandarina, al bar que sovintejo ;) salut!

eRIc

música per vendre anuncis

Com explica una mica el llibre “Revelar-se vende”, sembla que avui en dia ningú es salva del capitalisme. Tothom vol guanyar diners i tothom es ven. Penso en la brillant cançò de “Els Pets”: soroll. Que criticava tant les cançons utilitzades per vendre, en els anuncis. I fa poc més d’un any sonava la seva “pantalons curts i els genolls pelats” per sonoritzar un anunci de “Cacaolat”. Ja podia sortir després el bateria del grup, Joan Reig, al programa “El Club”, dient que havia estat sense el seu consentiment i era cosa del seu representant i la casa”Cacaolat”. Doncs ja es ben trist, que si són prou bons i prou segurs per fer una cançò tant compromesa, no ho siguin per estar segurs i vigilar al seu representant que no vengui les seves cançons.

La veritat, a mi no em va servir gens l’argument del Joan Reig, i segurament tp a molts dels fans dels Pets. Això demostra una vegada més, que els calers ho mouen tot. I estàn per sobre de les ideologies i els principis. Per això es millor no dir, d’aquesta aigua no en beuré, eh Joan, sino després passa el que passa. O a lo millor, la cançoneta que vau fer no era tb per vendre? Bé, cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions,
i recordeu, salut i peles ;)
eRIc

obesitat infantil

Ara estava mirant el telenotícies, i parlaven d’un nano que es veu que amb 8 anys ja pesa 100 quilos. I que el nano està content menjant porqueries i que com més guarro es el que es menja més l’hi agrada. I tots ens ho passem bé, dient-li gordo I donant-li totes les culpes al pobre nen, que per mi, es una simple víctima.

No em costa gaire pensar en quan jo tenia uns 10 anys, i me’n recordo que tambè menjava molt i m’agradava. Em semblava que per demanar dos canelons més que la resta de familia, en el dinar de pasqua, era una cosa bona i es fixaven una mica més amb mi.
Lo realment vergonyós es que els pares d’aquest nen, li donguin diners o l’hi comprin aquestes porqueries, potser amb l’argument, de que li compren pq saben que així el nen està content. Quan es mori d’obesitat, si segueix així, d’aquí ben poc, potser no pensaràn el mateix. Però ara estava pensant que continuo trobant trist que utilitzin això els mitjans de comunicació per omplir minuts i minuts d’espais noticiaris. Tot i sabent que si m’acabo dedicant a la comunicació tambè hauré de passar per l’aro.

Fins i tot en un telenoticies, em sembla que era el del Matías Prat, mediàtic on els hi hagi, i pel meu pensar, perquè ell tambè ha volgut fer-se mediàtic i ho ha explotat. Doncs crec recordar que es va prendre la llibertat de fer un comentari semblant a: mirad el niño como se divierte zampando bollos. Una mica més de serietat si us plau, que estem parlant d’una malaltia. No fabriquem notícies a costa de pobres nens inocents, que no són conscients dels problemes que d’aquí uns anys tindràn, i no només de salut, tot i que són els més importants.
I acabaré amb un: mireu al gordo aquell com endrapa. Desgraciadament comentaris que es fan molt, de gent que m’agradaria que es poguessin engreixar tant com aquest nen, en un minut, i ho patissin en la seva propia pell. Gràcies i salut! ;)

eRIc

Notícies mediàtiques

Em sembla vergonyós, el que crec que passa avui en día amb les notícies.
On s’ha convertit tot en una mena d'espectacle i una cursa a veure qui dóna el titular més sucós, que provoca que més gent es senti atreta a consultar la noticia degut a l’interés, majoritariament morbós que aquest titular provoca.
Tant en la premsa escrita com en la ràdio, com en la tele, s’utilitzen les notícies no tan sols per explicar-les i fer arribar a l’espectador els problemes que succeeixen al món, sino que escolleixen detingudament quina noticia pot donar més de si, i fer que el seu telenotícies (en el cas de la tele) sigui el de máxima audiencia i al final de l’any sigui guardonat amb més trofeus salsitxerus espanyols, per haver fet la covertura informativa que ha ensenyat més gent agonitzant i mostrant el seu dolor en públic, a vista de milions i milions d’espectadors. En que s’està convertint tot plegat? En una simple cursa entre cada mitjà de comunicació i la seva competència, on l’únic que importa es qui té més audiencia i guanya més diners?

Antena 3 sap que parlant només del que passa dins les fronteres d’Espanya, i sobretot parlant de successos de tercera categoria, com per exemple que una persona s’hagi quedat dues hores atrapada dins un ascensor, tindrà més audiencia, i que molta gent inculta de la espanya profunda dóna més importancia a això que a les morts diàries a l’irak.
No se pas cap on anirem a parar. Però de ben segur que tindrà conseqüències.
Només importen les guerres pel seu morbo no pel morts que hi ha. Pq si fós així ara es seguiria parlant dels morts i morts diàris de l’Irak, i no es fa, en la majoria de cadenes.
El més trist es que molta gent creu que les coses són només com les explica la televisió, i aquest es el mal que fa aquest mitjà de comunicació, i tb la ràdio o la premsa escrita, que restringeix el camp d’informació, fins a tal punt, que tots fent un exercici de deixar-nos portar, ens acabem creient que si no es parla d’una guerra vol dir que no existeix.

eRIc

som

He de confessar que no suporto sentir-me observat. O que la gent estigui pendent de mi. Es lo únic que em fa sentir despullat i vulnerat. Molt més que poder explicar lo que sento, com faig aquí al blog. No nava tan desencaminat, aquell de l'anunci de l'espai vital. A mi si em parlen a menys de mig metru, jam comensu a sentir intimidat. I no ho intenteu que es dels pocs moments quem puc posar tens XD. I no crec que sigui tant sencill com utilitzar l'argument de que es pq sóc tímid. Pro suposo que en part té algo de relació. Pq jo sóc un tímid compulsiu. Ni que crec que he aconseguit donar l'imatge a vegades de que no. Tinc pànic a les situacions que hi ha unes quantes persones observant-me, esperant la meva reacció. Amb un possible consegüent riure. O un: t'has posat vermell. Es un recurs vil :p Necessito que em déixin fer. Més que res pq es quan realment es treurà partit de mi. I em comportaré realment com sóc, només quan em senti en un ambient còmode. Estic segur que la majoria dels de la colla, ja noten de seguida si succeeix algo del que acabo de dir. Si em sento incòmode. Salut! :)

reflexions d'un dia qualsevol

Pq existeixen les guerres? a vegades m'ho pregunto. I les envejes? a vegades em sembla que no estic fet de la mateixa pasta que alguna gent. Semblen reflexions de nen. Pq hi ha gent dolenta? preguntava quan tenia 7 o 8 anys. Però vaig aprendre que no hi ha una explicació única. Potser per la seva educació, pel que els ha tocat viure. O simplement per genètica? no ho se. Però intento evitar l'ambició dolenta. Les ganes de deixar malament a un altre pel benefici pròpi. Intento no impregnar-me de moltes actituds que no m'interessin. No deixar-me influenciar. Quan ets petit ets més vulnerable a les influències i quan ho passes malament per això estàs més confús pq no ho acabes d'entendre ni ets prou madur per optar per una postura que sigui la teva, i no escoltar el quet vulgui imposar algú altre, amb algun interés pròpi. Crec que, quan un aconsegueix tenir clar quina es la seva personalitat, la seva manera de pensar, i els seus objectius a la vida. Es quan es comença a sentir segur. Quan no vas d'un lloc a l'altre, ara escoltant a un, ara escoltant a un altre. Quan t'escoltes a tu mateix, tenint en compte les opinions dels altres, es quan realment seràs una persona consistent amb idees pròpies.

un univers inmens dins meu

Estic passant una època molt nostàlgica de la meva vida. Potser pq es una època de canvis, i en els últims anys les cricumstàncies m'han fet reflexionar molt. Tp crec que sigui l'únic que es posi aixi de nostàlgic. Suposu que es una de les màgies de la vida. Poder pensar en aquells moments que quan els recordes, se't dibuixa literalment un somriure a la cara i et fa un pessigolleig a la panxa.
Aquells estius fent cursets de piscina a Tous. Encara me'n recordo, pujant la pujada dels col.legis, jo, que no aixecava dos pams de terra, i no volia tirar-me a l'aigua i les monitores m'havien d'enputxar XD. Aquells dies inventant-nos jocs i jugant a "Cal Menjapalla" amb el Bernat Tort, el Josep Otal i un Xavi Tort ben petitò, jeje. Aquelles passejades amb el "billis" de mon avi, conduit pel meu tiet Jordi. no tenia ni porta, una simple cadena. Fotiem uns bots pels camps de Salelles, encara me'n recordo ara, de lo bé que m'ho passava. Juntament amb els meus cosins de Fonollosa i ma germana. Ens aixecaven als bots, alçavem els braços i cridàvem. Després quan tornavem, jo no volia baixar i sempre deia: més més, i m'enfadava pq els pares no volien. I deien la frase que tocava: això potser es perillós, pro sempre el pròxim dia ens hi tornaven a deixar anar, pq sabien que ens ho passavem molt bé. Era genial, I quan agafava la bici i me'n nava a baixar les baixades de Salelles i em perdia en el meu món de fantàsia infantil.
Aquells dies jugant a casa el Jordi Colominas, veí de davant de casa, on em rebien com si fós casa meva. I amb el Jordi féiem guerres de coixins.
Potser ara me'n donu més compte que mai, de la sort que vaig tenir. De poder viure moments únics i que m'agradaven molt i em féien sentir molt bé. Penso que la gent m'ha tractat molt bé. Jo sempre he intentat donar lo màxim.
N'hi ha tants de moments, que ara estic pensant i no escric. I allò que diuen que s'ha d'oblidar el passat i només pensar en present. No hi estic d'acord, pq a mi els records molts cops m'han donat força i m'han fet reflexionar.
Encara parlant d'aquestes coses, ara em donu compte, que se m'omple el cos d'unes esgarrifances.. I m'emociono, sóc així de ruc, i sensible ho sóc molt, ja ho sabeu. Pro es que per mi ho es tot el carinyo de la gent i l'amistat. Putser si, penso, que pel que sigui, d'uns anys cap aquí, poc o molts, tp sabria dir-ho, m'he sentit més falt de carinyo. I això ha fet desenvolupar una sèrie de coses, com el caràcter, les ganes. Pro tb m'ha fet més fort. Sembla ara, que tornin una mica, aquelles sensacions i impulsos que tenia aquell Eric de 5, 7, 9, 12 anys. Aquell Eric ques deixava portar pels impulsos i l'espontaneitat i tenia unes ganes boges de descubrir dia a dia coses i més coses de la vida. Aquell que corria pels camps de Salelles com un boig amb els gossos de mons avis. Aquell nen que s'ho passava tant bé sol i tant bé acompanyat. Pro que com ara creia i volia que el deixissin fer i viure la seva vida. Que ell ja té en compte la dels altres i intenta estar sempre allà que ho necessitin les persones que han volgut compartir amb ell petits moments. Que ja formen part de mi. Per sempre. Una abraçada a tots. Salut.

els anys t'han fet Gran

Dies on et canvien els pensaments. Paraules d'una persona quet mostren les coses com mai les havies pensat. Situacions que t'indiquen que madures. Que cada dia tens més control de tu mateix. Temps que t'ha ensenyat a no tenir tanta por a les pors de sempre. Fragments de vida, que tens enganxats al cervell, com si no depengués de tu, i t'influeixen i marquen poc o molt en lo que fas. No pots renunciar a qui vas ser, per ser ara qui vols ser. No saps si has escrit l'història de la teva vida, o si s'ha escrit sola. Pro tens ganes de seguir, tot i que algun dia no en vas tenir gaires. Se't renoven les il.lusions i ja no penses igual en les mateixes situacions. No gires l'esquena als cops, i els hi plantes cara, aquests mateixos t'ho han ensenyat. No ets tan insegur i continues sent-ho. Creus que el teu únic punt feble es tenir-ne tants. Si et volen tombar, es tan fàcil, pro ara tb és més fàcil aixecar-te. Deu fan força cap a tu i tu fas força cap a ells deu vegades. La vida t'ensenya. La vida et diu: les situacions et faràn gran, no els anys. Salut! :)

són instants

No són dies, el que passen. Són moments que s'acosten. Amics que s'allunyen. Històries que s'obliden. Records que no recordes igual. Són imatges el que portes a dins el cap, constant. Imatges que il.lustren la teva vida, ordenada per capítols desordenats. Amb victories i fracassos. Imatges de moments que van lligats a persones. Algunes ja no hi són, algunes fa temps que no veus, d'altres hi són pro no coincidiràs mai més amb elles. Dies passats que formen part de mi, i ja no m'ho sembla. Carrers que formen part de trossos de la meva vida. Persones quem van ensenyar i ajudar a créixer. Diferents persones per diferents moments. Amb algunes, el temps ens ha fet desconeguts. Persones amb qui avans sempre parlaves i ara no t'atreveixes a saludar pel carrer, i et preguntes pq, pro not surt. El temps porta el timó. No pots elegir sempre el que vols. A vegades les coses simplement passen. I quan ja han passat, penses que potser veient-ho ara, tornaries enrrera i canviaries un gest que faria canviar moltes coses. Pro no va ser així. I t'has de conformar amb el que ha anat succeint a vegades per decisió teva i a vegades sense volguer. Pq vivim, pro no podem controlar tot el que fem. Els moments passen massa ràpid.
No aprofito tots els moments, i ho se, i no faig res per canviar-ho. En canvi aprofit-ho el màxim un petit moment, que simplement arriba, quan no ho he preparat.
Pq a vegades penso que les coses simplement succeeixen, no n'hi ha prou amb anar-les a buscar, has d'esperar que arribin. Pq no se que m'espera demà. Si succeirà algo quem canviarà la vida o si serà un dia sense cap història.
Salut!

Que volem? que ens demanen?

Ja hem acabat els exàmens a alguns els ha nat bé a d'altres no. Per algunes persones això es lo més important de les seves vides. Que ho respecto, pro que respectin a la gent que per ells no ho es tant. Sincerament jo vull treure bones notes, puc saber si podria haver-m'hi esforçat més, i si no ho he fet, i pq. Pro jo trio. Clar que considero important formar-te per una professió. Però hi ha persones questàn molt preparades academicament i poc per la vida. Putser pq no han rebut encara òsties fortes de la vida. Quan els hi passi potser, i dic potser, ho vegin diferent. I comencin a donar una mica més d'importància al fet primordial d'estar bé un mateix, de sentir-se bé. Si un no està bé animicament, no serveix de res tenir tots els estudis del món. Per això em reventa i m'agobia, sí, aixi ho dic. la gent ques creu amb el dret de jutjar-te de estudiant vago, començant per aquí, pro alguns poden ben be rematar-ho dien-te, vago en general i vividor de la vida. Que més m'agradaria ser un vividor de la vida. A mi no m'han regalat mai res en aquesta vida. No tinc la sort com ténen molts, que els hi hagin pagat el carnet de conduir, el cotxe i la carrera, per no parlar de més coses. Tan sols m'han ajudat una mica els meus pares, amb proutes feines i treballs. Pq no van precisament sobrats. Em molesta bastant aquest tema que tracto avui, pro no deixaré d'intentar dir-ho amb respecte. Simplement dir que cadascú es cuidi de lo seu. Que només un sap la seva situació. I que es parin a pensar que moltes vegades un actúa d'una manera concreta influenciat pel que està atravessant. Ahir en parlavem amb ma germana quem va trucar. I va treure ella aquest tema. Jo sempre he dit quem considero afortunat amb moltes coses i que hi ha gent que ho ha passat molt pitjor que jo, i no voldria imaginar-me com s'han pogut sentir. Pq desgraciadament estem en un món superficial on només importa el anar ben vestit, ser guapo i el culto al cuerpo. I la ment que? les consultes dels psicòlegs treuen fum, pq serà? potser que hi reflexionem una mica tots plegats. Jo per la meva part, continuaré vivint la meva vida com fins ara, intentant que no m'influeixi res vanal que pugui destorvar el meu estat d'ànim que cada dia aconsegueix-ho estabilitzar una mica més. Gràcies pel temps emprat de la persona que s'ha molestat a llegir aquestes modestes paraules sinceres d'un inconformista de la vida pro amb arguments, els meus. Salut.

Hi ha dies ..

Que es la vida? a vegades m’ho pregunto.
Hi ha dies quem sento jo i els demés. Hi ha dies quem sento, que formo part del demés igual que ells de mi.
Hi ha dies que penso que la vida es un regal. Hi ha dies que penso ques una maledicció.
Hi ha dies que penso que hi ha més coses dolentes que bones. I hi ha dies que penso el contràri.
Hi va haver èpoques quem semblava que no importava a gaire gent. Han vingut èpoques on he vist que si que importo.
Sóc petit, esquifit, m’amago en una mil.lèssima part del món, i ningú em veu, ningú em troba. Pro se que he de seguir. Que algú pel que sigui, ho ha volgut així. Igual que voldrà que d’aquí poc una altra persona neixi, i comenci a decubrir ques això de la vida, que fins ara no havia vist mai, mireu si ja veig com treu el cap.
S’ha de saber viure, s’ha d’aprendre a viure. Aprendre a relacionar-se amb els altres, pq som un envoltats de tots. Pq no podem aturar mai el pas.
Hi ha dies que somio despert i dies que només somio dormint. Hi ha èpoques on només tinc malsons tan de dia com de nit. Hi ha dies i èpoques per venir. Que potser un detall molt petit pot fer que siguin bones o que al contrari siguin dolentes.
Hi ha dies que penso que mai trio el quem va passant. Hi ha dies que penso que són les meves decisions les que trien.
Veig cares quem miren, a vegades quan no tinc ganes quem mirin. Hi ha dies que m’agradaria quem miressin i no ho fan.
Tinc pors, a vegades engoixants a vegades de dos segons. Tinc pors que he d’administrar pq no m’afectin lo suficient pq fer-me patir, per enfonsar-me.
Tinc llissons que ja he après. Experiències viscudes, exaurides, quem permeten
Saber enfrontar situacions, sense patir tan com el primer cop.
Hi ha dies que tinc pensaments que m’espanten a mi mateix. Hi ha dies que penso com un nen.
Hi ha moments ques precipiten. Hi ha instants quet presenten escales per on pujar.
Hi ha molta gent. I jo allà al mig. Sempre he sabut que jo sota presió sóc la persona més vulnerable.
Hi ha dies que m’agradaria saber el que pensa algú més, a part de jo. Hi ha dies que estimo i hi ha dies que odio. Hi ha èpoques que necesites estar lluny de lo de sempre.
No hi ha dies que no pensi amb vosaltres, ho faré sempre.
Hi ha dies que penso si tot hagués pogut passar diferent.
Jo sóc lluny. He d’estar lluny. La vida m’ho ha ensenyat. La meva vida. La quem diu quan em sento bé i quan no. La vida que cuida les meves sensacions, aquestes que ara em diuen que se senten més bé.
Estic format del que he viscut. Del que els instants han volgut que visqués.
Salut.

No ens deixen parar

Obligacions. Tots tenim obligacions, sobretot quan ets petit. Com més gran et vas fent, més et van omplint la maleta "metaforicament". Vull dir que com més gran et fas, més se't pot demanar, almenys aixi es fa. Fins que cumpleixes 15 anys i et vols revelar contra totes aquestes obligacions que se't imposen, pro ho fas d'una manera irracional, brusca i radical. Quan passes dels 18, continues volguent portar el comandament de la teva vida només tu mateix, pro ho fas d'una manera una mica més assenyada. I quan ja passes dels 20, més d'un any, simplement ja has entés bastant com funciona aquesta vida. I simplement deixes dir, i fas el que a tu et sembla, de forma sensata, evidentment. Pq la nostra vida es nostra. Cadascú té la seva i la comparteix amb els altres. Pro quan tots els altres no hi són, només queda un mateix. Es necessàri poder aferrar-se a la pròpia vida, per mitjà de la pròpia seguretat i auto-realització, que no es fàcil. escolteu, pro prengueu les vostres pròpies decisions, sempre. Ningú sap millor que un mateix el que necessita.
Evidentment es, modestament una sola opiniò en mig de tantes, salut

He vist

He vist un home parat en un semàfor explorant les seves fosses nassals i extraient-ne petroli XD
He vist com aprovaven una llei per tenir una hora més de castellà i com mitja barcelona no sap ni dir hola amb cátala.
He sentit a persones riures dels defectes dels altres avans de mirar els seus.
He vist pidolaires i putes del bracet.
He vist al Joan Clos fer el pena a Madrid.
He vist com el barça ha guanyat la segona copa d’Europa i he vist el Barça com n’ha perdut més de les que ha guanyat.
He vist a l’Espanyol jugant a Segona millor que a Primera.
He vist al Joan Laporta afartar-se de datils amb bacò i de gaspatxo.
He vist com la televisó cada dia es més decadent, i com feien el negoci de la seva vida, a costa de morts.
He vist a amics que s’allunyaven i a coneguts que s’acostaven.
He vist plors i he vist alegries.
He vist com Antena 3 cada dia s’amaga menys del seu madridisme.
He vist al Madrid tocant les estrelles i he vist al Madrid estrellant-se.
He vist al Gaspar demanant caritat humana i he vist al Madrid donant-se cops a la paret al veure lo desafortunats que van ser, deixant marxar a l’Eto’o.
He vist néixer futbolisticament al Messi i he vist retirar-se al Bakero.
He vist gent que no he vist més.
He vist estimació i he vist despreci.
He vist necessitat i he vist interés.
He vist a l’Oleguer plantant cara al capitalisme espanyol.
He vist al Pere Martínez de la Rosa fent-ho millor que l’Alonso, i he vist com tele 5 només prestava atenció al Fernando Alonso.
He vist com s’acabava una Guerra I com en començaven deu més.
He vist com presidents d’Africa s’atipaven fins a reventar, i he vist com africans es morien de gana.
He vist com per antena 3 es més important un ocell que s’ha quedat atrapat en un pal d’electra, que no pas que gent es mori de fam més aprop del que ens sembla.
He vist rallis dakar fent espectacle llastimós, i he vist com els espectadors obligats eren nens africans que apenes ténen aigua per viure. I la poca que els hi queda els hi roben quatre motoristes.
He vist gent bona i he vist gent dolenta. He vist bona fe i he vist mala fe.
T’he vist a tu I no ha calgut dir res, pq ja saps com sóc.
He vist la confiança i he vist la desconfiança.
He vist l’egoisme i he vist la generositat.
He vist gent oferint ajuda sense res a canvi.He vist la vida amb els meus ulls. I me continuat endinsant entre la multitud.

caminem

Aquells anys que van ser tant especials per mi, on les parets de casa i el que viviem allà era la meva vida. Quan anava amb el pare amb el camión de palla a descarregar. Quan anava amb la mare al Born i li deia al venedor de baix que m’obrís jocs de la game boy per jugar-hi i després els tornavem a posar a la capsa, per vendre XD I l’ajudava a ordenar pel.licules.
Quan anavem de camping els quatre i jugavem a cartes a fóra la rulot.
Són records quem traslladen a una mena de passat fictici però real. On a vegades tinc la sensació que no he viscut jo, i ha viscut una altra persona, que després m’ho ha explicat a mi.
Potser pq llavors el meu horitzó es basava només amb casa meva i les persones que hi vivien. Potser pq nuse si queda res d’aquella època. No voldria recuperar-ho potser tot tp, però algunes coses si, però se que la vida evoluciona, mai saps com ho farà i que et depararà. A vegades sents quel teu món es desordena i has d’agafar forces per ordenar-lo, tot i que es difícil tornar a posar les peces igual que estaven avans, sobretot quan no només depén de tu.

Però malgrat tot estic molt content de tot el que he viscut. Ara penso en moments que guardo com a especials, juntament amb la gent que ho ha fet posible. Moments diferents en etapes diferents d’aquest camí que recorro. Etapes molt bones i etapes molt dolentes, però ara crec que n’atravesso una de molt bona, gràcies a tots vosaltres, aquesta gent que no ha deixat de tenir-me en compte i s’han preocupat per com estava, no diré noms pq ja sabeu qui sou. Però tb m’ha costat molt, i he lluitat moltíssim com numés jo se. Però sabia que valia la pena fer-ho, pq vull estar alegre I contajiar aquesta alegria als que m’envolten. Pq vull aportar aquella dosi d’espontaneitat, que algun temps havia perdut, i aquell punt de vista diferent de les coses. Pq els que em coneixen saben que jo sóc així, no ho faig per cridar l’atenció, necessito fer coses diferents, no seguir la rutina i monotonia aburrida de la vida. I ho dic amb el cor, fa molt temps que som amics, però no havia tingut l’oportunitat de veure que són amics de veritat, aquells que es posen al teu lloc i es preocupen per tu, quan potser ells tb ho estàn passant malament per altres coses. Aquells amics que saben que la vida no es fácil per ningú i que a dins d’un cos hi ha una ment. Que un es diverteix, es diverteix molt, pateix i tb pot patir molt. S’ha de diferenciar dels problemes que et treuen el son dos dies i el que realment t’afecta molt. Es important tenir gent a costat pq not permetin caure més avall. Pq com més avall, més costa tornar a pujar després. Pq jo sabia que no estava bé, pro no podia evitar-ho. Havia fins i tot plorat nant amb ells. Com aquells dos dies que vam anar a Andorra, el diumenge caminant, vaig plorar. No atureu el vostre pas a la vida, que sino se us tirarà a sobre.

cadascú som un

Els meus problemes interiors només els puc solucionar jo, els demés em poden ajudar, pro no n’hi haura prou. A vegades penso que sóc molt complicat, pro tp puc saber si tb ho es l’altre gent, pq no puc saber que i com pensen. A vegades em dóna la sensació que estic com el Simba del Rey León al mig de l’estampida de búfals. Veient com la gent va i ve, i jo estic allà al mig, veient-los passar. A vegades penso que sóc massa poca cosa en mig de tanta multitud, per poder aportar algo que pugui significar algo. A vegades sento, que necessito ser invisible per uns dies. A vegades sento que la meva vida està exposada en un aparador on la gent opina sobre ella. A vegades penso, si la meva mare no m’hagués parit si existiria sent fill d’una altra persona, o si no existiria. Preguntes que algú pot pensar ques de ment transtornada. Doncs que ho pensi. A vegades penso si som reals, o si som instants que ens sembla estar vivint. Sento que sóc viu. I sento que tinc un deure. Jo vull viure. Jo no vull viure lligat a decisions que no siguin les meves.

cadascú som un

Els meus problemes interiors només els puc solucionar jo, els demés em poden ajudar, pro no n’hi haura prou. A vegades penso que sóc molt complicat, pro tp puc saber si tb ho es l’altre gent, pq no puc saber que i com pensen. A vegades em dóna la sensació que estic com el Simba del Rey León al mig de l’estampida de búfals. Veient com la gent va i ve, i jo estic allà al mig, veient-los passar. A vegades penso que sóc massa poca cosa en mig de tanta multitud, per poder aportar algo que pugui significar algo. A vegades sento, que necessito ser invisible per uns dies. A vegades sento que la meva vida està exposada en un aparador on la gent opina sobre ella. A vegades penso, si la meva mare no m’hagués parit si existiria sent fill d’una altra persona, o si no existiria. Preguntes que algú pot pensar ques de ment transtornada. Doncs que ho pensi. A vegades penso si som reals, o si som instants que ens sembla estar vivint. Sento que sóc viu. I sento que tinc un deure. Jo vull viure. Jo no vull viure lligat a decisions que no siguin les meves.

la meva visió

Siguem diferents. Donem un pas endavant. No ens conformem a ser un més del ramat. Distingim-nos. Siguem únics, però que es vegi que ho som. Oferim allò que no s'acostuma a oferir. No tinguem por a fer el que no fa la majoria, si ens agrada. No tinguem por d'anar a contracorrent. Siguem fidels als nostres pensaments. No ens deixem vencer, per gent més forta animicament que s'aprofiten d'això. Creiem amb nosaltres, que ningú podrà creure-hi més. No tinguem por de mostrar el que sentim. Si ens sentim sols, digue-m'ho.

Sóc un peregrí de la vida, fent el meu camí
no deixem de caminar, per molts obstacles que ens trobem. Més enllà en el camí, ens esperen coses bones per viure. Espera per veure-les.

estudiar?

Època d'exàmens, vinga tots a estudiar. A crear-nos un futur. Per poder fer el que els nostres pares no van poder fer, estudiar. Per sortir ben preparats en la matèria, pro igual de preparats pel món laboral? la pregunta que molta gent es fa. Potser es que ara passa al revés que avans, se surt molt preparat per estudiar pro no tant per treballar. I a vegades es pensa que per estudiar més coses, aconseguiràs un treball millor. Potser si, pro potser no. I si es que no, tothom està preparat per acceptar que tenint una carrera, hagi de fer la mateixa feina que una persona que no té títol? Potser estem acostumant molt bé a aquesta societat i a les generacions que vénen. I cada vegada més. I això tb pot crear encara més diferència entre el que val i el que no val. I en segons quines feines, que es necessiti títol, pq no podria ser que fós més competent i treballadora una persona sense títol que una amb títol? Pq no té el títol de la universitat de Barcelona, per exemple. Pq això passa. Com quan jo busco feina, i segons quins estudis de dissenys o empresa d'arts gràfiques, com a requisits mínims demanem que hagis cursat els estudis, a l'escola Massana, o a la Llotja. No estem restringint massa la qualitat de cada persona? o es com allò que segons on hagis nascut tindràs més possibilitats de triunfar o menys? fins i tot en el primer món ha de passar això? Clar, com el Fernando Alonso, pq no n'hi ha prou amb ser bo per triunfar, la majoria de cops tb s'han de tenir calers. Salut!

Avui va una de futbol

S'ha de parlar de tot. I avui parlarem de futbol. Aquest esport que uns tan estimen, i d'altres tan odien.
M'agradaria parlar del cas Saviola, un jugador que jo sempre he defensat i defensaré. I crec que no se l'ha tractat com es mereixia. Pq diuen que se'l va descartar pq no rendia lo que s'esperava d'ell? si va ser capaç de fer uns números espectaculars en l'era Gaspar, que això no ho pot dir tothom. Juga poc amb el Ryjkaard i tb marca un munt de gols, es ràpid, hàbil, golejador, que més volen?
Un Goodjhonsen, o com es digui (i ara se m'emprenyarà el Bernat Tort) que es molt alt, va molt bé de cap, pro es més senyoret de fútbol anglés. No canvia de posició tant rapid com el saviola, fent anar de corcoll als defenses. És més llest el Saviola, com l'Eto'o, aquests jugadors que mai dónen una pilota per perduda. O com el Messi. El que passa que el cabrón del Saviola encara xupa de la piruleta que li va comprar el Gaspar, i el Laporta només li vol donar un caramel de duru, i clar ell com un nen petit, no es deixarà pendre la piruleta, no, si tonto no es XD. Espero que hagueu entés la metàfora XD.
Doncs això, a veure si us posicioneu SAVIOLA SI O SAVIOLA NO?
ja sabeu la meva resposta, SAVIOLA RULES, pero comete el caramelo coño XDDD

Sempre igual

No se si us passa, pro jo em trobo, que hi ha certes coses que sempre em passen en segons quines situacions.
Com quan una tia que està molt bona se t'acosta, i mentres ve, penses que has tingut un dia de sort, i flipes. Però després et dónes compte que només vol presentar-te a la seva amiga, que acostuma a ser més ample que alta, amb tots els respectes XD
O quan amb els teus amics, quedes amb unes ties, i resulta que a l'ultima hora una o dues s'han posat malaltes i no poden venir, i resulten ser les que estaven més bones XD
O quan demanes al bar, aquell gelat que mai tenen. Diuen que se'ls hi ha acabat, i els n'hi han de portar més. Pro sempre que hi vas, et diuen el mateix XD
O aquell tio tant alt que entra al cine, i sempre s'ha de fotre davant teu, amb el munt de seients que hi ha XD i no et deixa veure la pel.licula.
O aquella columna col.locada estretegicament que no et deixa veure un espectacle al carrer.
O aquella pota de la taula, que sempre t'acaba tocant a tu, allà on seus XD
O aquell restaurant que té l'entrada de la cuina, al costat del lababo i sempre t'acabes fotent a la cuina. Pq van cometre un error garrafal i no van posar el lababo, "al fondo a la derecha" XD
O aquella persona que coneixes que té tanta xerrera, que sempre te la trobes el dia que tens més pressa i no saps com treurete-la de sobre XD
O aquella oliva que queda al plat, de la vergonya, que ningú té collons d'agafar, i quan dius, sense manies, i et disposes a agafar-la, un altre et passa al davant i l'agafa XD
O aquella frase tant desafortunada que justament milessimes de segons avans de que la diguis es fa el silenci, i tothom ho sent i quedes com el cul XD
O aquella persona que deixes verda parlant amb una altra, que resulta ser parent d'aquesta primera. I et vols fondre XD
segur que alguna d'aquestes coses algun cop us ha passat i segur que algun altre cop us torna a passar XD salut

Quina gran sèrie!

Roseanne, que més es pot dir? una sèrie mítica de finals dels 80 i principis dels 90. Aquell humor corrossiu. Aquella mare entre irònica i lliberal, aquell marit que tan se li enfotia tot i en tenia prou de poder estar-se assentat al sofà amb una cervesa i mirant la tele. I aquells fills tant extranbotics. La gran, una pija acabada que tot el dia només pensava amb els nois amb qui podia sortir. La mitjana, una rebel sense causa, malparlada i basta. I el petit, aquest era el meu personatge preferit. Es passava els episodis fent preguntes a sa mare, rebent d'ella contestacions, que a el pobre encara el deixaven més perdut. I finalment la germana, que sempre apareixia en el moment més inoportú. Tp era el model de feminitat que diguem.
Tan de bo tornessin a fer-la per tv3. Salut!

Ei! Muscul muscul man, ets el més fort de tots i del món sencer, muscul muscul muscul muscul man

Mira! si es el Musculman. Uns dibuixos que féien a principis dels 90. Potser alguns de vosaltres no ho veieu, o us va pillar massa petits. Però jo encara me'n recordo del dia que vaig tornar del cole, i com sempre, després de preparar-me el berenar, vaig menjar-me'l mirant la tele, i aquell dia vaig veure qu començaven uns dibuixos nous, era "Musculman", i al principi no em van atreure tremendament. I fins i tot crec qum vaig perdre alguns episodis. Pro a partir de la setmana següent ja vaig kda enganxat. Eren molt divertits, combinaven lluita i humor. Era un lluitador que venia de l'espai, per salvar la terra o algo semblant, pro era molt patós pobret, i només guanyava als rivals fotent tunteries i balls estrambotics XD. Tb l'acompanyaven altres personatges surrealistes, com el Robin de les estrelles i el Bufal. MUSCULMÁN encara et tinc al meu record, visca! un urra pel Musculman! allò si que eren dibuixos bons, no com ara, que si pokemons, copies barates del Doraemón i supernenas, MANDANGUES, Salut!

Vic i la meva gent

Aquesta nit, Vic Rules. S'ha apuntat més gent. Com l'Andreu "de Vic", el Luxemburgués i el mallorquín. I potser algú més. Bona gent que he conegut a Vic. Gent amb qui he compartit festes i riures i pq no dir-ho, borratxeres. Gent que ja es alguna cosa més que gent. Són amics.
Amics d'aquells que pots trucar de tant en tant, i fer petar la xerrada, dibuixan-te un somriure a la boca. Gent que espero que no sigui passatgera, per la meva vida. Gent amb qui quedes per anar a pendre algo. Gent amb qui et trobes pel carrer i deixes anar alguna tonteria. Gent amb qui omples petits moments i els fan especials. Gent que et ténen en compte. Gràcies per ser tan collonuts! Gent! :D

i tu qui ets per parlar de mi?

Els catalans som tant bons que fins i tot ens sap greu insultar a una persona, que s'ha dedicat a insultar-nos permanentment els darrers anys. Ell que vol una Espanya tan únida, es tan curt que no es dóna compte que encara l'ha desunit més. Salut i visca la llibertat dels pobles. No sóc radical, sóc català.

a vegades les paraules sobren ..

Hola, bon dia. No us espanteu!! per sort, aquest no es el blog de Jiménez Losantos.
M'agradaria que penséssiu i em diguéssiu insults possibles, per aquest personatge. I si pot ser que siguin catalans XD, gràcies. Creieu, que fareu un bé a la humanitat. Salut! ;)

La feliç familia americana

Le presentamos a los integrantes de la familia Griffin

Peter Griffin es un bonachón bastante torpe y con exceso de kilos, que siempre dice lo primero que se le pasa por la cabeza (aunque sea en el lugar y momento más inoportunos). Peter vive en Rhode Island con su mujer Lois y sus tres hijos, Chris, Meg y Stewie, por los que haría cualquier cosa, siempre que ésta no interfiriera con sus programas de televisión preferidos. Lois Griffin es un ama de casa moderna, que antes de conocer a Peter pertenecía a la alta sociedad de Rhode Island. Sin embargo, Lois decidió renunciar a la fortuna de los Pewterschmidt cuando se enamoró del hombre con el que ha compartido su vida desde entonces. Aunque es inteligente, Lois todavía no ha conseguido entender por qué Stewie siempre parece estar intentando matarla.

Aunque es enorme para tener tan sólo 13 años, Chris Griffin. es un niño muytranquilo que no le haría daño a una moscaS a no ser que ésta se posase sobre un perrito caliente. Pero Chris también tiene sus talentos ocultos y, en concreto, se le dan bastante bien el dibujo y la pintura. Aunque últimamente pasa demasiado tiempo sentado con su padre delante de la tele, viendo chicas con grandes "pechugas".

Año: 1999, 2000Calificación moral: Autorizada para todos los públicosDuración: 5h 12 min

I a la nostra època es queixaven que era bèstia Bola de Drac XDDD i autoritzen això per tots els públics, es veu, que la televisió ha canviat. Però la veritat es que la série mola que t’hi cagues.

Potser tot pot ser

Un dia més. Potser un d'aquells que no recordaràs aviat. Potser un dia més pq el temps oblidi allò que t'ha fet mal. Potser un dia menys per trobar allò que desitges. Potser un dia menys per recuperar del tot alguna persona que hagis perdut. Potser un dia menys, per perdre del tot una persona que has estimat molt. Potser un dia qualsevol. Potser un dia que no oblidaràs mai. Potser un dia que ja has oblidat. Potser un simple tràmit, tot esperant un dia en concret. Potser un dia que et servirà per entendre moltes coses que fins ara no entenies. Potser un dia que no aprofitaràs gens. Potser un dia que no vols aprofitar. Potser un dia més per comptar. Potser un dia per no descomptar mai. Potser

Veig

Trec el cap al món. Hi ha coses que no entenc. Algunes que no entendré mai. Veig gent amb pressa. Veig gent que sembla no trobar el que vol. Veig gent rient a costat d'un que plora. Veig festes i veig guerres. Veig mal humor i veig bon humor. Veig gent que m'allarga la mà i gent quem gira l'esquena. Veig moltes coses, i em dono compte que sóc una peça del puzzle que encara no ha trobat el lloc on va col.locada. Veig persones properes i veig persones llunyanes. Veig persones que conec i veig persones que no em volen conéixer. Veig coneguts que ja no conec i veig desconeguts per conéixer. Veig amics i veig indiferència. Veig generositat i veig egoisme. Veig les coses diferents que fa un temps, amb els mateixos ulls. Veig nostalgia i veig ganes de viure coses noves. Salut i tingueu ganes.

aquí estem

Carai, si ja estic dins. Dins el món virtual. Això que alguns diuen que es per la gent que no sap comunicar-se a la vida real, i ha de fer servir una màquina. Parides.A veure, aquí aniré posant comentaris de tant en tant. Alguns dies, més intel.ligents i d'altres menos, així som l'especie humana ;) Espero que tb digueu alguna cosa. El que vulgueu, si teniu ganes de queixau-se o cagau-se amb algo, aquest potser es el lloc indicat XD. Jo no us donaré consells ni us diré el que es pot dir i el que no. Desfogueu-se!! que es necessari avui en dia. Jo, tingueu per soposat que ho faré XD. Poden censurar-te? XDPotser si que es veritat que la nostra vida es un "show de Truman" i ens en reiem de la pel.licula ;) salut i fins la pròxima!

Pq els tius tb són sentimentals :p

Anem a fer alguna reflexió profitosa. Anem a desplegar la vida en pàgines de sentiments. Ja estem farts de tanta superficialitat i estètica. Ja estem farts de veure caminant hipocresies i frivolitats. Som alguna cosa més que un número de carnet d'identitat. Pel món, som un més, però pels nostres amics no. La vida ja ens ha ensenyat prou, el que ens toca fer cada dia. Però sempre que poguem, pq no trencar les normes, sense fer mal a ningú?. Siguem únics, fem el que tinguem ganes de fer, ni que no sigui politicament correcte. Estimem a qui ens estima. Siguem sincers, quan no val la pena mentir. No fem cas a aquelles veus que ens diuen que canviem, avans de plantejar-se acceptar-te tal com ets. Siguem forts, que aquesta vida no es fàcil però pot ser molt maca, gràcies als que pensen amb mi algun cop, salut!


P.D: Felicitats mare, que avui fas anys, 54 :)

nostalgia televisiva

Bé, aquí aniré plantejant temes, si voleu vosaltres tb podeu plantejar-ne. A veure treiem tema. Podria parlar del tema de la llengua, però ja està molt suat i ho deixaré per més endavant. O de futbol però tp ho faré ara. Ara m'agradaria parlar de la televisió però no com a element de poder per exelència, sino més com a objecte de records. Els que som de la generació de principis dels 80, on encara es feia una tele com Déu mana, tenim moltes histories lligades a la tele. Aquells moments que encara ara recordem lligats a una série o programa de televisió. O aquelles quedades amb companys de classe per veure aquell episodi tant important. Potser pq llavors, no hi havia tanta varietat de canals, crec que s'ha perdut la màgia de la tele. Per això m'agradaria que em diguessiu séries o programes d televisió que us agradessin molt o que us hagin marcat. Espero les vostres opinions! fins aviat!