És moment de fer coses diferents. No de viure per viure. És moment de fer allò que no esperen de tu. És moment de donar un gir. És moment de fer el que et proposis. És moment de deixar d'escoltar soroll i començar a escoltar paraules. És moment de dir, m'agrada passar-m'ho bé i puc passar-m'ho bé. És moment de canvis. És moment de saltar a qualsevol lloc. És moment de ser espontàni. És moment de ballar a descompàs. És moment de cridar allà on no s'acostuma a fer. És moment de tu. És el teu moment. El vols?
És moment de tenir esperances. És moment de trobar gracies noves als amics de sempre. És moment de conéixer gent nova. És moment de perdre la poca vergonya que et queda. És moment de deixar de donar les mateixes explicacions de sempre. És moment de tirar-te de cap. És moment de ser esbojerrat. És moment de ser tu. És el teu moment. És el moment.
lunes, 14 de mayo de 2007
martes, 8 de mayo de 2007
l'estiu
Arriba l'estiu. Platges més plenes que el camp del Barça, en un Barça-Madrid. Aparcaments lliures en les nostres ciutats. Feinades per trobar forns oberts, un diumenge al matí. Socorristes dormint darrere unes potents olleres de Sol. Nens donant el "cunyàs" amb la piloteta al mig del carrer. Adolescents i no tan adolescents expulsant el seu fervor hormonal, en diversos espais públics. Dones grans fent anar el bano a unes velocitats supersoniques. Concerts a l'aire lliure amb una concentració de fortor d'aixelles important. Restaurants amb l'aire acondicionat a tope, que més que l'estiu, sembla el Pol Nord. Trucades d'antics amics que fa anys que no veus, per anar a prendre algo. Ulls vermells del clor excessiu d'algunes piscines municipals. Boles de gelat de tots els gustos. sopars a la fresca, muntant plans que mai es realitzaràn. Festes majors on veus les mateixes cares borratxes de sempre. Homes jugant a petanca. Comentaris constants sobre la alor que fa i el canvi climàtic. Viatges a Londres, París i Pragha, diguel-s'hi originals. Reposicions de programes a totes les televisions del País. Paelles dolentes i cares de restaurants-xiringuito de peu de platja. Guiris amb l'esquena com un tomàquet cherry. L'estiu, es.. l'estiu, i punt :)
lunes, 7 de mayo de 2007
pensant amb el cap
I em pregunto pq moltes vegades ha de costar tan de parlar. Pq quan demostres confiança a alguna gent, defuig? Pq es segueix donant més importància a allò que no en té tanta. Pq? Pq m'haig de seguir sentint com l'extrany, per volguer conversar, expressar algo que es sent, o volguer-me enriquir de les diverses i diferents formes de pensar d'altra gent? pq m'haig d'amagar? pq encara es més fàcil callar que parlar? Pq hi ha gent que encara diu que li caus bé quan no es veritat? capes i capes de disfresses, per enganyar-se a ells mateixos. No estic aquí per donar llissons a ningú. Com diria el company Jorgh, no m'hauria de tinguer de justificar tan amb tot el que dic.
Pq haig de tenir la sensació que amb lo que molts en ténen prou, jo no en tinc prou? No en tinc prou amb saber cada dia el que jo vull, a vegades tb necessito que ho sapiga l'altra gent. És dolent això? Hi haurà gent a qui no l'hi caldrà, cosa amb la que no m'hi ficaré. Però si alguna gent desconfia de mi, puc dir que es pq el dia que els hi vaig oferir la meva confiança, no la van agafar.
I pq no de tant en tant, fer textos reflexius? crec que hauria de ser el normal, parlar de vanalitats, superficialitats, coses més profundes, reflexives. Tot junt, sense que això fós lo anormal. Potser així les coses anirien una mica millor. O potser no.
Salut!
Pq haig de tenir la sensació que amb lo que molts en ténen prou, jo no en tinc prou? No en tinc prou amb saber cada dia el que jo vull, a vegades tb necessito que ho sapiga l'altra gent. És dolent això? Hi haurà gent a qui no l'hi caldrà, cosa amb la que no m'hi ficaré. Però si alguna gent desconfia de mi, puc dir que es pq el dia que els hi vaig oferir la meva confiança, no la van agafar.
I pq no de tant en tant, fer textos reflexius? crec que hauria de ser el normal, parlar de vanalitats, superficialitats, coses més profundes, reflexives. Tot junt, sense que això fós lo anormal. Potser així les coses anirien una mica millor. O potser no.
Salut!
jueves, 3 de mayo de 2007
un món
M'agradaria simplement destacar un fet que a mi m'ha fet pensar i m'ha agradat. Potser a molts us semblarà tonto o demagog, però per mi no ho es.
Acabo de venir del super de comprar un parell de coses que em faltaven. I quan estava a la caixa esperant pq em toqués per posar els aliments i pagar. Al davant hi havia un senyor d'uns 50 anys que anava amb un nen d'uns 7-8 anys, amb olleres. Fins aquí, tot normal. Tot i que crec que el que explicaré ara tb hauria de ser normal per tothom en el 2007, però no us enganyeu, no ho es.
La diferència es que el senyor anava amb cadira de rodes i el nen era negre. Jo, sense ànims de volguer que em féssin pena, m'han fet pensar. I sense volguer representar un espía cruel i intimidador, simplement amb molta humiltat, m'he fixat, vigilant, amb el seu tarannà tot sortint del super, ja que han agafat la mateixa direcció que jo.
Intentant que no m'influís la simple raò que el senyor anava amb cadira de rodes i el nen era negre, he notat unes actituds molt amables entre els dos, fins i tot quan el senyor ha dit: puja, que arribarem abans a casa. I el nen, ha pujat darrere la cadira i han anat tirant, desgraciadament, entre unes voreres no pensades per gent amb cadira de rodes, en aquesta societat pensava només per uns quants.
La meva conclusió es segurament que ells, pel simple fet de trobar-se en situacions (que potser cruelment, però considerant que molts encara ho anomenen així) no normals, els ha fet mirar-se la vida potser amb menys camp de visió, on aquell nen valora a aquell senyor, sigui pare, sigui avi, pel que l'hi aporta, no per qui es o per caminar amb dues cames, i desgraciadament aquell nen tindrà problemes i serà discriminat per uns quants, pel fet de ser negre i amb l'afegit del fet d'acompanyar a un minusvàlid. Sóc cruel escrivint, pq la societat tb es cruel. I qui no ho cregui així, que m'ho demostri.
En cap moment he pretés ser sensacionalista ni morbós amb el relat. Es com ho he sentit, potser sóc la persona que està més equivocada del món, però molt em temo que molt al meu pesar, no es així. Així doncs, els normals seguirem caminant intentant esborrar aquests perjudicis que fan del nostre 1r món, un món que l'hi falta molt per avançar, en algunes coses segurament més que el 3r. Bona nit.
Acabo de venir del super de comprar un parell de coses que em faltaven. I quan estava a la caixa esperant pq em toqués per posar els aliments i pagar. Al davant hi havia un senyor d'uns 50 anys que anava amb un nen d'uns 7-8 anys, amb olleres. Fins aquí, tot normal. Tot i que crec que el que explicaré ara tb hauria de ser normal per tothom en el 2007, però no us enganyeu, no ho es.
La diferència es que el senyor anava amb cadira de rodes i el nen era negre. Jo, sense ànims de volguer que em féssin pena, m'han fet pensar. I sense volguer representar un espía cruel i intimidador, simplement amb molta humiltat, m'he fixat, vigilant, amb el seu tarannà tot sortint del super, ja que han agafat la mateixa direcció que jo.
Intentant que no m'influís la simple raò que el senyor anava amb cadira de rodes i el nen era negre, he notat unes actituds molt amables entre els dos, fins i tot quan el senyor ha dit: puja, que arribarem abans a casa. I el nen, ha pujat darrere la cadira i han anat tirant, desgraciadament, entre unes voreres no pensades per gent amb cadira de rodes, en aquesta societat pensava només per uns quants.
La meva conclusió es segurament que ells, pel simple fet de trobar-se en situacions (que potser cruelment, però considerant que molts encara ho anomenen així) no normals, els ha fet mirar-se la vida potser amb menys camp de visió, on aquell nen valora a aquell senyor, sigui pare, sigui avi, pel que l'hi aporta, no per qui es o per caminar amb dues cames, i desgraciadament aquell nen tindrà problemes i serà discriminat per uns quants, pel fet de ser negre i amb l'afegit del fet d'acompanyar a un minusvàlid. Sóc cruel escrivint, pq la societat tb es cruel. I qui no ho cregui així, que m'ho demostri.
En cap moment he pretés ser sensacionalista ni morbós amb el relat. Es com ho he sentit, potser sóc la persona que està més equivocada del món, però molt em temo que molt al meu pesar, no es així. Així doncs, els normals seguirem caminant intentant esborrar aquests perjudicis que fan del nostre 1r món, un món que l'hi falta molt per avançar, en algunes coses segurament més que el 3r. Bona nit.
Un sopar d'ex alumnes! quina gran idea! ;)
Pq encara hi ha gent que té la manía de volguer fer de tant en tant sopars de classe d'EGB, on has de coincidir amb aquella gent que no soportaves, i et deixen anar un: ostres, com has canviat. Que tu acostumes a llegir entre línies un: has canviat, pro em sembles igual de burro. I t'acaba tocant sempre en una gran probabilitat el marginat de la classe al teu costat i a l'altre costat el més imbècil. A davant la típica noia que no se'n entera de gaire cosa i encara creu que l'imbècil, el marginat i tu ereu amiguissims a la classe. Llavors es quan et sents embutit entre aquells tres i optes per mirar al plat i de tant en tant mirar cap al cambrer, tot aixecant el cap, com fent un: ei mestre, ens atén! Però sembla que el cambrer, es el dia que té menys pressa, com si previament ja haguessin posat d'acord amb l'imbècil.
Sembla que es comença a sopar, quan de cop algun amic d'aquells que al cole anava amb l'imbècil pq no el marginessin a ell, es comença a fixar en la teva manera de menjar, i et comences a posar nerviós. Però sembla una falsa alarma. Llavors es quan, surt a escena la que jo anomeno la nostàlgica, amb perdò, pq sempre acostuma a ser una noia, que té com la necessitat humana de recordar les coses més tontes que féiem a l'EGB, coses que la gent s'escolta amb poc interés, però fa veure que l'interessen. Sort que l'imbècil acostuma a interropre amb un, per exemple: l'altre dia vaig anar amb moto, que sóc un crac, com mola nen! I un altre aprofita per dir: va mengem que es molt tard, i hem d'anar a la disco. Es llavors quan et dones compte, que sembla que vagi lligat fer un sopar de antics alumnes d'EGB amb triar el pitjor restaurant de la ciutat. Les patates fregides són toves, el llom dur i el formatge sembla una raciò per una formiga, el pa se'ls ha cremat i només ténen coca cola de vidre, que te l'acabes de seguida, i no en demanes una altra pq saps que es un restaurant caríssim, que segurament deuria triar l'imbècil.
Just quan estàs acabant de sopar, i ja no hi pensaves, salta l'amic de l'imbècil amb un: mira que fa amb el menjar! jaja. L'amic de l'imbècil acostuma a ser, aquell pobre noi que es pensa que encara està fent 8é d'EGB, tot i que ara ja no existeix. Sort que dura pocs minuts, i no li acostumen a fer massa cas, ja que la majoria dels restants ja saben que no cursen 8é. Llavors es decideix abandonar el local. Caminant pel carrer algú encara dóna alguna empenta al marginat, poquet només pq li pugui seguir durant la fama de marginat fins el pròxim sopar, i no fós el cas que se li agafés respecte ara. Amb el munt d'anys i d'esforç que van utiltzar l'imbècil i els seus amics per fer-li agafar la fama.
No deixen d'abundar les preguntes tant orignals com: i que estàs fent ara? per on surts de festa? i la nostàlgica encara fa alguna aparició esporàdica de les seves. Fins que se'n adona que es bastant invisible. Llavors es quan els indiferents diuen que se'n van a casa i no vindràn a la disco. Encara se sent alguna veu que diu: Ostres aquest ha vingut al sopar? i l'altre li diu: em sembla que no. I les teletubbies de la classe, diuen: Bé, això s'ha de repetir e, podríem quedar cada mig any, per fer un sopar i sortir. I resulta que acabem ballant a la disco, un indiferent amb falta de decisió, una noia de la classe que ves, sempre es pot dir que era simpàtica a vegades, un molt amic teu de l'època, que ja no saps ni com parlar-li, i dos que quan entren a la disco ja es veu que es amb la condició que al cap d'un quart diguin: bé, nosaltres marxen que demà ens tenim de llevar d'hora. Pos haver marxat abans burros, jaja, amb tot el respecte :p
I així s'acaba un magnífic i prolífic sopar d'ex alumnes. I jo em pregunto qui els va inventar? la nostàlgica per tenir una raò per viure? l'imbècil per poder seguir tocant els collons? l'indiferent per tenir algo a fer el dissabte a la nit? o jo per poder escriure tant lamentable escrit? jaja
(aquest escrit està fet en forma de sàtira, no pretén ofendre a ningú. Tan mateix hi poden haver petites modificacions en els diversos sopars d'ex alumnes, però la columna vertebral vindria a ser la mateixa, jaja. Apa, salut! ;)
Sembla que es comença a sopar, quan de cop algun amic d'aquells que al cole anava amb l'imbècil pq no el marginessin a ell, es comença a fixar en la teva manera de menjar, i et comences a posar nerviós. Però sembla una falsa alarma. Llavors es quan, surt a escena la que jo anomeno la nostàlgica, amb perdò, pq sempre acostuma a ser una noia, que té com la necessitat humana de recordar les coses més tontes que féiem a l'EGB, coses que la gent s'escolta amb poc interés, però fa veure que l'interessen. Sort que l'imbècil acostuma a interropre amb un, per exemple: l'altre dia vaig anar amb moto, que sóc un crac, com mola nen! I un altre aprofita per dir: va mengem que es molt tard, i hem d'anar a la disco. Es llavors quan et dones compte, que sembla que vagi lligat fer un sopar de antics alumnes d'EGB amb triar el pitjor restaurant de la ciutat. Les patates fregides són toves, el llom dur i el formatge sembla una raciò per una formiga, el pa se'ls ha cremat i només ténen coca cola de vidre, que te l'acabes de seguida, i no en demanes una altra pq saps que es un restaurant caríssim, que segurament deuria triar l'imbècil.
Just quan estàs acabant de sopar, i ja no hi pensaves, salta l'amic de l'imbècil amb un: mira que fa amb el menjar! jaja. L'amic de l'imbècil acostuma a ser, aquell pobre noi que es pensa que encara està fent 8é d'EGB, tot i que ara ja no existeix. Sort que dura pocs minuts, i no li acostumen a fer massa cas, ja que la majoria dels restants ja saben que no cursen 8é. Llavors es decideix abandonar el local. Caminant pel carrer algú encara dóna alguna empenta al marginat, poquet només pq li pugui seguir durant la fama de marginat fins el pròxim sopar, i no fós el cas que se li agafés respecte ara. Amb el munt d'anys i d'esforç que van utiltzar l'imbècil i els seus amics per fer-li agafar la fama.
No deixen d'abundar les preguntes tant orignals com: i que estàs fent ara? per on surts de festa? i la nostàlgica encara fa alguna aparició esporàdica de les seves. Fins que se'n adona que es bastant invisible. Llavors es quan els indiferents diuen que se'n van a casa i no vindràn a la disco. Encara se sent alguna veu que diu: Ostres aquest ha vingut al sopar? i l'altre li diu: em sembla que no. I les teletubbies de la classe, diuen: Bé, això s'ha de repetir e, podríem quedar cada mig any, per fer un sopar i sortir. I resulta que acabem ballant a la disco, un indiferent amb falta de decisió, una noia de la classe que ves, sempre es pot dir que era simpàtica a vegades, un molt amic teu de l'època, que ja no saps ni com parlar-li, i dos que quan entren a la disco ja es veu que es amb la condició que al cap d'un quart diguin: bé, nosaltres marxen que demà ens tenim de llevar d'hora. Pos haver marxat abans burros, jaja, amb tot el respecte :p
I així s'acaba un magnífic i prolífic sopar d'ex alumnes. I jo em pregunto qui els va inventar? la nostàlgica per tenir una raò per viure? l'imbècil per poder seguir tocant els collons? l'indiferent per tenir algo a fer el dissabte a la nit? o jo per poder escriure tant lamentable escrit? jaja
(aquest escrit està fet en forma de sàtira, no pretén ofendre a ningú. Tan mateix hi poden haver petites modificacions en els diversos sopars d'ex alumnes, però la columna vertebral vindria a ser la mateixa, jaja. Apa, salut! ;)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
