un univers inmens dins meu

Estic passant una època molt nostàlgica de la meva vida. Potser pq es una època de canvis, i en els últims anys les cricumstàncies m'han fet reflexionar molt. Tp crec que sigui l'únic que es posi aixi de nostàlgic. Suposu que es una de les màgies de la vida. Poder pensar en aquells moments que quan els recordes, se't dibuixa literalment un somriure a la cara i et fa un pessigolleig a la panxa.
Aquells estius fent cursets de piscina a Tous. Encara me'n recordo, pujant la pujada dels col.legis, jo, que no aixecava dos pams de terra, i no volia tirar-me a l'aigua i les monitores m'havien d'enputxar XD. Aquells dies inventant-nos jocs i jugant a "Cal Menjapalla" amb el Bernat Tort, el Josep Otal i un Xavi Tort ben petitò, jeje. Aquelles passejades amb el "billis" de mon avi, conduit pel meu tiet Jordi. no tenia ni porta, una simple cadena. Fotiem uns bots pels camps de Salelles, encara me'n recordo ara, de lo bé que m'ho passava. Juntament amb els meus cosins de Fonollosa i ma germana. Ens aixecaven als bots, alçavem els braços i cridàvem. Després quan tornavem, jo no volia baixar i sempre deia: més més, i m'enfadava pq els pares no volien. I deien la frase que tocava: això potser es perillós, pro sempre el pròxim dia ens hi tornaven a deixar anar, pq sabien que ens ho passavem molt bé. Era genial, I quan agafava la bici i me'n nava a baixar les baixades de Salelles i em perdia en el meu món de fantàsia infantil.
Aquells dies jugant a casa el Jordi Colominas, veí de davant de casa, on em rebien com si fós casa meva. I amb el Jordi féiem guerres de coixins.
Potser ara me'n donu més compte que mai, de la sort que vaig tenir. De poder viure moments únics i que m'agradaven molt i em féien sentir molt bé. Penso que la gent m'ha tractat molt bé. Jo sempre he intentat donar lo màxim.
N'hi ha tants de moments, que ara estic pensant i no escric. I allò que diuen que s'ha d'oblidar el passat i només pensar en present. No hi estic d'acord, pq a mi els records molts cops m'han donat força i m'han fet reflexionar.
Encara parlant d'aquestes coses, ara em donu compte, que se m'omple el cos d'unes esgarrifances.. I m'emociono, sóc així de ruc, i sensible ho sóc molt, ja ho sabeu. Pro es que per mi ho es tot el carinyo de la gent i l'amistat. Putser si, penso, que pel que sigui, d'uns anys cap aquí, poc o molts, tp sabria dir-ho, m'he sentit més falt de carinyo. I això ha fet desenvolupar una sèrie de coses, com el caràcter, les ganes. Pro tb m'ha fet més fort. Sembla ara, que tornin una mica, aquelles sensacions i impulsos que tenia aquell Eric de 5, 7, 9, 12 anys. Aquell Eric ques deixava portar pels impulsos i l'espontaneitat i tenia unes ganes boges de descubrir dia a dia coses i més coses de la vida. Aquell que corria pels camps de Salelles com un boig amb els gossos de mons avis. Aquell nen que s'ho passava tant bé sol i tant bé acompanyat. Pro que com ara creia i volia que el deixissin fer i viure la seva vida. Que ell ja té en compte la dels altres i intenta estar sempre allà que ho necessitin les persones que han volgut compartir amb ell petits moments. Que ja formen part de mi. Per sempre. Una abraçada a tots. Salut.

els anys t'han fet Gran

Dies on et canvien els pensaments. Paraules d'una persona quet mostren les coses com mai les havies pensat. Situacions que t'indiquen que madures. Que cada dia tens més control de tu mateix. Temps que t'ha ensenyat a no tenir tanta por a les pors de sempre. Fragments de vida, que tens enganxats al cervell, com si no depengués de tu, i t'influeixen i marquen poc o molt en lo que fas. No pots renunciar a qui vas ser, per ser ara qui vols ser. No saps si has escrit l'història de la teva vida, o si s'ha escrit sola. Pro tens ganes de seguir, tot i que algun dia no en vas tenir gaires. Se't renoven les il.lusions i ja no penses igual en les mateixes situacions. No gires l'esquena als cops, i els hi plantes cara, aquests mateixos t'ho han ensenyat. No ets tan insegur i continues sent-ho. Creus que el teu únic punt feble es tenir-ne tants. Si et volen tombar, es tan fàcil, pro ara tb és més fàcil aixecar-te. Deu fan força cap a tu i tu fas força cap a ells deu vegades. La vida t'ensenya. La vida et diu: les situacions et faràn gran, no els anys. Salut! :)

són instants

No són dies, el que passen. Són moments que s'acosten. Amics que s'allunyen. Històries que s'obliden. Records que no recordes igual. Són imatges el que portes a dins el cap, constant. Imatges que il.lustren la teva vida, ordenada per capítols desordenats. Amb victories i fracassos. Imatges de moments que van lligats a persones. Algunes ja no hi són, algunes fa temps que no veus, d'altres hi són pro no coincidiràs mai més amb elles. Dies passats que formen part de mi, i ja no m'ho sembla. Carrers que formen part de trossos de la meva vida. Persones quem van ensenyar i ajudar a créixer. Diferents persones per diferents moments. Amb algunes, el temps ens ha fet desconeguts. Persones amb qui avans sempre parlaves i ara no t'atreveixes a saludar pel carrer, i et preguntes pq, pro not surt. El temps porta el timó. No pots elegir sempre el que vols. A vegades les coses simplement passen. I quan ja han passat, penses que potser veient-ho ara, tornaries enrrera i canviaries un gest que faria canviar moltes coses. Pro no va ser així. I t'has de conformar amb el que ha anat succeint a vegades per decisió teva i a vegades sense volguer. Pq vivim, pro no podem controlar tot el que fem. Els moments passen massa ràpid.
No aprofito tots els moments, i ho se, i no faig res per canviar-ho. En canvi aprofit-ho el màxim un petit moment, que simplement arriba, quan no ho he preparat.
Pq a vegades penso que les coses simplement succeeixen, no n'hi ha prou amb anar-les a buscar, has d'esperar que arribin. Pq no se que m'espera demà. Si succeirà algo quem canviarà la vida o si serà un dia sense cap història.
Salut!

Que volem? que ens demanen?

Ja hem acabat els exàmens a alguns els ha nat bé a d'altres no. Per algunes persones això es lo més important de les seves vides. Que ho respecto, pro que respectin a la gent que per ells no ho es tant. Sincerament jo vull treure bones notes, puc saber si podria haver-m'hi esforçat més, i si no ho he fet, i pq. Pro jo trio. Clar que considero important formar-te per una professió. Però hi ha persones questàn molt preparades academicament i poc per la vida. Putser pq no han rebut encara òsties fortes de la vida. Quan els hi passi potser, i dic potser, ho vegin diferent. I comencin a donar una mica més d'importància al fet primordial d'estar bé un mateix, de sentir-se bé. Si un no està bé animicament, no serveix de res tenir tots els estudis del món. Per això em reventa i m'agobia, sí, aixi ho dic. la gent ques creu amb el dret de jutjar-te de estudiant vago, començant per aquí, pro alguns poden ben be rematar-ho dien-te, vago en general i vividor de la vida. Que més m'agradaria ser un vividor de la vida. A mi no m'han regalat mai res en aquesta vida. No tinc la sort com ténen molts, que els hi hagin pagat el carnet de conduir, el cotxe i la carrera, per no parlar de més coses. Tan sols m'han ajudat una mica els meus pares, amb proutes feines i treballs. Pq no van precisament sobrats. Em molesta bastant aquest tema que tracto avui, pro no deixaré d'intentar dir-ho amb respecte. Simplement dir que cadascú es cuidi de lo seu. Que només un sap la seva situació. I que es parin a pensar que moltes vegades un actúa d'una manera concreta influenciat pel que està atravessant. Ahir en parlavem amb ma germana quem va trucar. I va treure ella aquest tema. Jo sempre he dit quem considero afortunat amb moltes coses i que hi ha gent que ho ha passat molt pitjor que jo, i no voldria imaginar-me com s'han pogut sentir. Pq desgraciadament estem en un món superficial on només importa el anar ben vestit, ser guapo i el culto al cuerpo. I la ment que? les consultes dels psicòlegs treuen fum, pq serà? potser que hi reflexionem una mica tots plegats. Jo per la meva part, continuaré vivint la meva vida com fins ara, intentant que no m'influeixi res vanal que pugui destorvar el meu estat d'ànim que cada dia aconsegueix-ho estabilitzar una mica més. Gràcies pel temps emprat de la persona que s'ha molestat a llegir aquestes modestes paraules sinceres d'un inconformista de la vida pro amb arguments, els meus. Salut.

Hi ha dies ..

Que es la vida? a vegades m’ho pregunto.
Hi ha dies quem sento jo i els demés. Hi ha dies quem sento, que formo part del demés igual que ells de mi.
Hi ha dies que penso que la vida es un regal. Hi ha dies que penso ques una maledicció.
Hi ha dies que penso que hi ha més coses dolentes que bones. I hi ha dies que penso el contràri.
Hi va haver èpoques quem semblava que no importava a gaire gent. Han vingut èpoques on he vist que si que importo.
Sóc petit, esquifit, m’amago en una mil.lèssima part del món, i ningú em veu, ningú em troba. Pro se que he de seguir. Que algú pel que sigui, ho ha volgut així. Igual que voldrà que d’aquí poc una altra persona neixi, i comenci a decubrir ques això de la vida, que fins ara no havia vist mai, mireu si ja veig com treu el cap.
S’ha de saber viure, s’ha d’aprendre a viure. Aprendre a relacionar-se amb els altres, pq som un envoltats de tots. Pq no podem aturar mai el pas.
Hi ha dies que somio despert i dies que només somio dormint. Hi ha èpoques on només tinc malsons tan de dia com de nit. Hi ha dies i èpoques per venir. Que potser un detall molt petit pot fer que siguin bones o que al contrari siguin dolentes.
Hi ha dies que penso que mai trio el quem va passant. Hi ha dies que penso que són les meves decisions les que trien.
Veig cares quem miren, a vegades quan no tinc ganes quem mirin. Hi ha dies que m’agradaria quem miressin i no ho fan.
Tinc pors, a vegades engoixants a vegades de dos segons. Tinc pors que he d’administrar pq no m’afectin lo suficient pq fer-me patir, per enfonsar-me.
Tinc llissons que ja he après. Experiències viscudes, exaurides, quem permeten
Saber enfrontar situacions, sense patir tan com el primer cop.
Hi ha dies que tinc pensaments que m’espanten a mi mateix. Hi ha dies que penso com un nen.
Hi ha moments ques precipiten. Hi ha instants quet presenten escales per on pujar.
Hi ha molta gent. I jo allà al mig. Sempre he sabut que jo sota presió sóc la persona més vulnerable.
Hi ha dies que m’agradaria saber el que pensa algú més, a part de jo. Hi ha dies que estimo i hi ha dies que odio. Hi ha èpoques que necesites estar lluny de lo de sempre.
No hi ha dies que no pensi amb vosaltres, ho faré sempre.
Hi ha dies que penso si tot hagués pogut passar diferent.
Jo sóc lluny. He d’estar lluny. La vida m’ho ha ensenyat. La meva vida. La quem diu quan em sento bé i quan no. La vida que cuida les meves sensacions, aquestes que ara em diuen que se senten més bé.
Estic format del que he viscut. Del que els instants han volgut que visqués.
Salut.

No ens deixen parar

Obligacions. Tots tenim obligacions, sobretot quan ets petit. Com més gran et vas fent, més et van omplint la maleta "metaforicament". Vull dir que com més gran et fas, més se't pot demanar, almenys aixi es fa. Fins que cumpleixes 15 anys i et vols revelar contra totes aquestes obligacions que se't imposen, pro ho fas d'una manera irracional, brusca i radical. Quan passes dels 18, continues volguent portar el comandament de la teva vida només tu mateix, pro ho fas d'una manera una mica més assenyada. I quan ja passes dels 20, més d'un any, simplement ja has entés bastant com funciona aquesta vida. I simplement deixes dir, i fas el que a tu et sembla, de forma sensata, evidentment. Pq la nostra vida es nostra. Cadascú té la seva i la comparteix amb els altres. Pro quan tots els altres no hi són, només queda un mateix. Es necessàri poder aferrar-se a la pròpia vida, per mitjà de la pròpia seguretat i auto-realització, que no es fàcil. escolteu, pro prengueu les vostres pròpies decisions, sempre. Ningú sap millor que un mateix el que necessita.
Evidentment es, modestament una sola opiniò en mig de tantes, salut

He vist

He vist un home parat en un semàfor explorant les seves fosses nassals i extraient-ne petroli XD
He vist com aprovaven una llei per tenir una hora més de castellà i com mitja barcelona no sap ni dir hola amb cátala.
He sentit a persones riures dels defectes dels altres avans de mirar els seus.
He vist pidolaires i putes del bracet.
He vist al Joan Clos fer el pena a Madrid.
He vist com el barça ha guanyat la segona copa d’Europa i he vist el Barça com n’ha perdut més de les que ha guanyat.
He vist a l’Espanyol jugant a Segona millor que a Primera.
He vist al Joan Laporta afartar-se de datils amb bacò i de gaspatxo.
He vist com la televisó cada dia es més decadent, i com feien el negoci de la seva vida, a costa de morts.
He vist a amics que s’allunyaven i a coneguts que s’acostaven.
He vist plors i he vist alegries.
He vist com Antena 3 cada dia s’amaga menys del seu madridisme.
He vist al Madrid tocant les estrelles i he vist al Madrid estrellant-se.
He vist al Gaspar demanant caritat humana i he vist al Madrid donant-se cops a la paret al veure lo desafortunats que van ser, deixant marxar a l’Eto’o.
He vist néixer futbolisticament al Messi i he vist retirar-se al Bakero.
He vist gent que no he vist més.
He vist estimació i he vist despreci.
He vist necessitat i he vist interés.
He vist a l’Oleguer plantant cara al capitalisme espanyol.
He vist al Pere Martínez de la Rosa fent-ho millor que l’Alonso, i he vist com tele 5 només prestava atenció al Fernando Alonso.
He vist com s’acabava una Guerra I com en començaven deu més.
He vist com presidents d’Africa s’atipaven fins a reventar, i he vist com africans es morien de gana.
He vist com per antena 3 es més important un ocell que s’ha quedat atrapat en un pal d’electra, que no pas que gent es mori de fam més aprop del que ens sembla.
He vist rallis dakar fent espectacle llastimós, i he vist com els espectadors obligats eren nens africans que apenes ténen aigua per viure. I la poca que els hi queda els hi roben quatre motoristes.
He vist gent bona i he vist gent dolenta. He vist bona fe i he vist mala fe.
T’he vist a tu I no ha calgut dir res, pq ja saps com sóc.
He vist la confiança i he vist la desconfiança.
He vist l’egoisme i he vist la generositat.
He vist gent oferint ajuda sense res a canvi.He vist la vida amb els meus ulls. I me continuat endinsant entre la multitud.

caminem

Aquells anys que van ser tant especials per mi, on les parets de casa i el que viviem allà era la meva vida. Quan anava amb el pare amb el camión de palla a descarregar. Quan anava amb la mare al Born i li deia al venedor de baix que m’obrís jocs de la game boy per jugar-hi i després els tornavem a posar a la capsa, per vendre XD I l’ajudava a ordenar pel.licules.
Quan anavem de camping els quatre i jugavem a cartes a fóra la rulot.
Són records quem traslladen a una mena de passat fictici però real. On a vegades tinc la sensació que no he viscut jo, i ha viscut una altra persona, que després m’ho ha explicat a mi.
Potser pq llavors el meu horitzó es basava només amb casa meva i les persones que hi vivien. Potser pq nuse si queda res d’aquella època. No voldria recuperar-ho potser tot tp, però algunes coses si, però se que la vida evoluciona, mai saps com ho farà i que et depararà. A vegades sents quel teu món es desordena i has d’agafar forces per ordenar-lo, tot i que es difícil tornar a posar les peces igual que estaven avans, sobretot quan no només depén de tu.

Però malgrat tot estic molt content de tot el que he viscut. Ara penso en moments que guardo com a especials, juntament amb la gent que ho ha fet posible. Moments diferents en etapes diferents d’aquest camí que recorro. Etapes molt bones i etapes molt dolentes, però ara crec que n’atravesso una de molt bona, gràcies a tots vosaltres, aquesta gent que no ha deixat de tenir-me en compte i s’han preocupat per com estava, no diré noms pq ja sabeu qui sou. Però tb m’ha costat molt, i he lluitat moltíssim com numés jo se. Però sabia que valia la pena fer-ho, pq vull estar alegre I contajiar aquesta alegria als que m’envolten. Pq vull aportar aquella dosi d’espontaneitat, que algun temps havia perdut, i aquell punt de vista diferent de les coses. Pq els que em coneixen saben que jo sóc així, no ho faig per cridar l’atenció, necessito fer coses diferents, no seguir la rutina i monotonia aburrida de la vida. I ho dic amb el cor, fa molt temps que som amics, però no havia tingut l’oportunitat de veure que són amics de veritat, aquells que es posen al teu lloc i es preocupen per tu, quan potser ells tb ho estàn passant malament per altres coses. Aquells amics que saben que la vida no es fácil per ningú i que a dins d’un cos hi ha una ment. Que un es diverteix, es diverteix molt, pateix i tb pot patir molt. S’ha de diferenciar dels problemes que et treuen el son dos dies i el que realment t’afecta molt. Es important tenir gent a costat pq not permetin caure més avall. Pq com més avall, més costa tornar a pujar després. Pq jo sabia que no estava bé, pro no podia evitar-ho. Havia fins i tot plorat nant amb ells. Com aquells dos dies que vam anar a Andorra, el diumenge caminant, vaig plorar. No atureu el vostre pas a la vida, que sino se us tirarà a sobre.

cadascú som un

Els meus problemes interiors només els puc solucionar jo, els demés em poden ajudar, pro no n’hi haura prou. A vegades penso que sóc molt complicat, pro tp puc saber si tb ho es l’altre gent, pq no puc saber que i com pensen. A vegades em dóna la sensació que estic com el Simba del Rey León al mig de l’estampida de búfals. Veient com la gent va i ve, i jo estic allà al mig, veient-los passar. A vegades penso que sóc massa poca cosa en mig de tanta multitud, per poder aportar algo que pugui significar algo. A vegades sento, que necessito ser invisible per uns dies. A vegades sento que la meva vida està exposada en un aparador on la gent opina sobre ella. A vegades penso, si la meva mare no m’hagués parit si existiria sent fill d’una altra persona, o si no existiria. Preguntes que algú pot pensar ques de ment transtornada. Doncs que ho pensi. A vegades penso si som reals, o si som instants que ens sembla estar vivint. Sento que sóc viu. I sento que tinc un deure. Jo vull viure. Jo no vull viure lligat a decisions que no siguin les meves.

cadascú som un

Els meus problemes interiors només els puc solucionar jo, els demés em poden ajudar, pro no n’hi haura prou. A vegades penso que sóc molt complicat, pro tp puc saber si tb ho es l’altre gent, pq no puc saber que i com pensen. A vegades em dóna la sensació que estic com el Simba del Rey León al mig de l’estampida de búfals. Veient com la gent va i ve, i jo estic allà al mig, veient-los passar. A vegades penso que sóc massa poca cosa en mig de tanta multitud, per poder aportar algo que pugui significar algo. A vegades sento, que necessito ser invisible per uns dies. A vegades sento que la meva vida està exposada en un aparador on la gent opina sobre ella. A vegades penso, si la meva mare no m’hagués parit si existiria sent fill d’una altra persona, o si no existiria. Preguntes que algú pot pensar ques de ment transtornada. Doncs que ho pensi. A vegades penso si som reals, o si som instants que ens sembla estar vivint. Sento que sóc viu. I sento que tinc un deure. Jo vull viure. Jo no vull viure lligat a decisions que no siguin les meves.