Em sento bé i no prenc bifidus

Quina mariconada, i amb perdò, això dels bifidus. Realment algú creu que et dónen energia? si es una enrredada per guanyar quartus a munts. Vaja, que als nostres avis no els hi feien falta bifidus i pencaven deu vegades més que empresaris amb corbata que es foten un bifidus després de cada reunió, pq van estressats els pobres. O els pares que porten els fills a l'escola, com diu l'anunci, que es veu que això de portar els nens a l'escola es molt estressant i treu moltes energies. Com si no hi haguessis hagut mai mares i pares que portessin els seus fills a l'escola, treballessin i anéssin a comprar. Porque tienen unos bichitos que te renuevan por dentro. No res, tonteries. Però s'ha de reconéixer que l'eslogan es molt bo. La veritat jo entre els bifidus i el Coronado promocionant iogurts per cagar, ja veieu que em faig una mica de lio, però per mi es tot el mateix.

Un dia vaig trucar a casa el Coronado, i es veu que clar, té una majordoma per atendre-li les trucades, pq ell, el pobre, està tot el dia al lavabo XD
Que no veieu que només s'inventen productes cutres per enrredar-nos aprofitant-se del cartellet que s'ha posat a aquesta societat moderna, de que vivim estressats i treballem molt i ens falta energia. Que ningú es creu que la gent sigui com els dels anuncis que no descansen ni un segon fins que arriben a casa i es prenen un bifidus d'aquests XD. Que després en hores de treball el messenger està a tope de gent, jaja. Pq serà? i a les estadístiques anuals, Espanya es el País on es treballa més hores però es rendeix menys. I no voldria ofendre a ningú. Ui perdò, vaig a seguir treballant, que ve el jefe, salut! ;)

Sóc, sou

M'agrada sentir-me acompanyat. Saber que tinc gent amb qui comptar. Gent que sap com sóc, gent que vol que sigui així. M'agrada sentir com sento, que els moments més durs ja han passat. I cada dia ho noto de forma més clara. M'agrada saber el que això significa. Tot el que he aprés en aquests temps. Coses que ja mai ni res ni ningú em podrà prendre. Com dic jo, sóc jo més que mai. I això es nota. Espontàni, sense enbuts però vigilant de no ferir als que estimo. Passant de les veus d'aquells que encara els hi falta molt per aprendre. Saltant quan tinc ganes de fer-ho. I cridar. Saber que cada dia seré capaç d'aconseguir una mica més, si segueixo així. I que mai hi ha límits si un no vol que n'hi hagi. Sóc capaç del que vulgui. Com tots ho som. Que són les barreres? invencions que no fan res de bo i poden fer molt de mal.
M'he complicat putser molt la vida els darrers temps, però potser per no complicar-me-la tant d'ara endevant. Sento que he vençut a molts perjudicis. Que m'heu ajudat entre tots, i no oblido cada gest de cada persona per animar-me i ajudar-me. Mai ho faré. I ara, a cascar-la tots! iaaaaaaaaaa salut :p

Quina paranoia. Pro es que si. Quina

Miro al meu voltant. Qui sóc? on sóc? estic sol? No, estic envoltat de gent. M'agafa una paranoia. Nooo, surt del meu cap! pensament. Aquest bucle que em fa pensar paranoicament. O no? o potser més gent es fa aquestes preguntes? estic boig? potser una mica si. I m'agrada. Puc fer amb la meva personalitat el que vulgui. Jo sóc l'únic que la puc modelar. Visca! estic sonat. Me'n vaig a fer una birra, yaaaaa. Ok, adeu, bon vent. Ui quin mal de cap. Però i que, el que pensi qui sigui, jo sóc així. Con un par de cojones. Deixo la birra i la canvio per un cafè amb llet. Intent-ho d'escriure el que se'm passa pel cap. Tp es tant descabellat. No crec certa la frase, parlar sense pensar. Sempre es parla pensant. Iepaa. Qui cregui que ha perdut el temps llegint tot aquest munt de possibles bestieses, pos molt bé. I qui no ho pensi, millor.
I m'aixecaré un dia en mig de milers de persones, i faré un crit. Que estic aquí cullons! ah si, i tu tb hi ets, encantat, com va? I no he begut.
A vegades m'agradaria ser una altra persona, i a vegades no.
Em miro el mirall i dic, que guapo quets. Ui, que lleig quem sento avui. No sóc mai igual. I m'assemblo. No se m'entén molts cops i se'm pot entendre sempre. Me'n vaig a fer un crit. Porta'm el cafè ya! cabrón! pro amb educació, si us plau. Adeu. Salut. I em faig un canut. I força. Uaaa ;)

Boicot, la paraula de moda

Fins on volem arribar? Això em pregunto quan penso en la paraula boicot i l’ajunto amb la paraula Catalunya. Doncs sí, es veu que encara no ha acabat el boicot contra Catalunya. Ara la Comunitat Valenciana ha decidit suspendre les emissions de tv3. M’estalviaré els comentaris d’indignació. Però us imagineu si Galicia fés boicot a Andalusia, Andalusia a el País Vasc, el País Vasc a la comunitat de Madrid i així etc etc? Tornariem uns quans segles enrrera, i no existiría la exportació. Comercialitzaríem dins les nostres fronteres només.

Però, la veritat més enllà d’aquesta repercusió, em sembla de rellevància i ridícul al mateix temps, que s’hagi posat de moda boicotejar a qui no fa el que un vol. Boicotegem a Madrid nosaltres? Bé, la veritat es que tampoc hi ha molt que boicotejar. Però si serveix d’alguna cosa, jo ja he deixat de demanar “bocadillo de calamares” i una mandarina, al bar que sovintejo ;) salut!

eRIc

música per vendre anuncis

Com explica una mica el llibre “Revelar-se vende”, sembla que avui en dia ningú es salva del capitalisme. Tothom vol guanyar diners i tothom es ven. Penso en la brillant cançò de “Els Pets”: soroll. Que criticava tant les cançons utilitzades per vendre, en els anuncis. I fa poc més d’un any sonava la seva “pantalons curts i els genolls pelats” per sonoritzar un anunci de “Cacaolat”. Ja podia sortir després el bateria del grup, Joan Reig, al programa “El Club”, dient que havia estat sense el seu consentiment i era cosa del seu representant i la casa”Cacaolat”. Doncs ja es ben trist, que si són prou bons i prou segurs per fer una cançò tant compromesa, no ho siguin per estar segurs i vigilar al seu representant que no vengui les seves cançons.

La veritat, a mi no em va servir gens l’argument del Joan Reig, i segurament tp a molts dels fans dels Pets. Això demostra una vegada més, que els calers ho mouen tot. I estàn per sobre de les ideologies i els principis. Per això es millor no dir, d’aquesta aigua no en beuré, eh Joan, sino després passa el que passa. O a lo millor, la cançoneta que vau fer no era tb per vendre? Bé, cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions,
i recordeu, salut i peles ;)
eRIc

obesitat infantil

Ara estava mirant el telenotícies, i parlaven d’un nano que es veu que amb 8 anys ja pesa 100 quilos. I que el nano està content menjant porqueries i que com més guarro es el que es menja més l’hi agrada. I tots ens ho passem bé, dient-li gordo I donant-li totes les culpes al pobre nen, que per mi, es una simple víctima.

No em costa gaire pensar en quan jo tenia uns 10 anys, i me’n recordo que tambè menjava molt i m’agradava. Em semblava que per demanar dos canelons més que la resta de familia, en el dinar de pasqua, era una cosa bona i es fixaven una mica més amb mi.
Lo realment vergonyós es que els pares d’aquest nen, li donguin diners o l’hi comprin aquestes porqueries, potser amb l’argument, de que li compren pq saben que així el nen està content. Quan es mori d’obesitat, si segueix així, d’aquí ben poc, potser no pensaràn el mateix. Però ara estava pensant que continuo trobant trist que utilitzin això els mitjans de comunicació per omplir minuts i minuts d’espais noticiaris. Tot i sabent que si m’acabo dedicant a la comunicació tambè hauré de passar per l’aro.

Fins i tot en un telenoticies, em sembla que era el del Matías Prat, mediàtic on els hi hagi, i pel meu pensar, perquè ell tambè ha volgut fer-se mediàtic i ho ha explotat. Doncs crec recordar que es va prendre la llibertat de fer un comentari semblant a: mirad el niño como se divierte zampando bollos. Una mica més de serietat si us plau, que estem parlant d’una malaltia. No fabriquem notícies a costa de pobres nens inocents, que no són conscients dels problemes que d’aquí uns anys tindràn, i no només de salut, tot i que són els més importants.
I acabaré amb un: mireu al gordo aquell com endrapa. Desgraciadament comentaris que es fan molt, de gent que m’agradaria que es poguessin engreixar tant com aquest nen, en un minut, i ho patissin en la seva propia pell. Gràcies i salut! ;)

eRIc

Notícies mediàtiques

Em sembla vergonyós, el que crec que passa avui en día amb les notícies.
On s’ha convertit tot en una mena d'espectacle i una cursa a veure qui dóna el titular més sucós, que provoca que més gent es senti atreta a consultar la noticia degut a l’interés, majoritariament morbós que aquest titular provoca.
Tant en la premsa escrita com en la ràdio, com en la tele, s’utilitzen les notícies no tan sols per explicar-les i fer arribar a l’espectador els problemes que succeeixen al món, sino que escolleixen detingudament quina noticia pot donar més de si, i fer que el seu telenotícies (en el cas de la tele) sigui el de máxima audiencia i al final de l’any sigui guardonat amb més trofeus salsitxerus espanyols, per haver fet la covertura informativa que ha ensenyat més gent agonitzant i mostrant el seu dolor en públic, a vista de milions i milions d’espectadors. En que s’està convertint tot plegat? En una simple cursa entre cada mitjà de comunicació i la seva competència, on l’únic que importa es qui té més audiencia i guanya més diners?

Antena 3 sap que parlant només del que passa dins les fronteres d’Espanya, i sobretot parlant de successos de tercera categoria, com per exemple que una persona s’hagi quedat dues hores atrapada dins un ascensor, tindrà més audiencia, i que molta gent inculta de la espanya profunda dóna més importancia a això que a les morts diàries a l’irak.
No se pas cap on anirem a parar. Però de ben segur que tindrà conseqüències.
Només importen les guerres pel seu morbo no pel morts que hi ha. Pq si fós així ara es seguiria parlant dels morts i morts diàris de l’Irak, i no es fa, en la majoria de cadenes.
El més trist es que molta gent creu que les coses són només com les explica la televisió, i aquest es el mal que fa aquest mitjà de comunicació, i tb la ràdio o la premsa escrita, que restringeix el camp d’informació, fins a tal punt, que tots fent un exercici de deixar-nos portar, ens acabem creient que si no es parla d’una guerra vol dir que no existeix.

eRIc

som

He de confessar que no suporto sentir-me observat. O que la gent estigui pendent de mi. Es lo únic que em fa sentir despullat i vulnerat. Molt més que poder explicar lo que sento, com faig aquí al blog. No nava tan desencaminat, aquell de l'anunci de l'espai vital. A mi si em parlen a menys de mig metru, jam comensu a sentir intimidat. I no ho intenteu que es dels pocs moments quem puc posar tens XD. I no crec que sigui tant sencill com utilitzar l'argument de que es pq sóc tímid. Pro suposo que en part té algo de relació. Pq jo sóc un tímid compulsiu. Ni que crec que he aconseguit donar l'imatge a vegades de que no. Tinc pànic a les situacions que hi ha unes quantes persones observant-me, esperant la meva reacció. Amb un possible consegüent riure. O un: t'has posat vermell. Es un recurs vil :p Necessito que em déixin fer. Més que res pq es quan realment es treurà partit de mi. I em comportaré realment com sóc, només quan em senti en un ambient còmode. Estic segur que la majoria dels de la colla, ja noten de seguida si succeeix algo del que acabo de dir. Si em sento incòmode. Salut! :)

reflexions d'un dia qualsevol

Pq existeixen les guerres? a vegades m'ho pregunto. I les envejes? a vegades em sembla que no estic fet de la mateixa pasta que alguna gent. Semblen reflexions de nen. Pq hi ha gent dolenta? preguntava quan tenia 7 o 8 anys. Però vaig aprendre que no hi ha una explicació única. Potser per la seva educació, pel que els ha tocat viure. O simplement per genètica? no ho se. Però intento evitar l'ambició dolenta. Les ganes de deixar malament a un altre pel benefici pròpi. Intento no impregnar-me de moltes actituds que no m'interessin. No deixar-me influenciar. Quan ets petit ets més vulnerable a les influències i quan ho passes malament per això estàs més confús pq no ho acabes d'entendre ni ets prou madur per optar per una postura que sigui la teva, i no escoltar el quet vulgui imposar algú altre, amb algun interés pròpi. Crec que, quan un aconsegueix tenir clar quina es la seva personalitat, la seva manera de pensar, i els seus objectius a la vida. Es quan es comença a sentir segur. Quan no vas d'un lloc a l'altre, ara escoltant a un, ara escoltant a un altre. Quan t'escoltes a tu mateix, tenint en compte les opinions dels altres, es quan realment seràs una persona consistent amb idees pròpies.