Ningú em va ajudar a ser fort, vaig fer l'esforç jo sol. Ningú em va aixecar, vaig ser jo. M'han ajudat molts amics, però jo he hagut de fer els esforços. Jo m'he tingut de sentir enclaustrat i sol, com si no fós algo natural. He seguit pensant amb els demés, i igualment pensant que més gent ho passava malament o pitjor que jo. Però en èpoques m'he seguit sentint sol. No és culpa de ningú. És fruit del meu pensament. Per desgracia el dolor tb passa decepercebut per molta gent, per d'altra no, majoritariament pels que han passat per situacions dures, que això no fa menys persones als que no les han passat, però si més ignorants. Això no fa que sigui més amic d'uns que dels altres, però si que en segons que em senti més proper amb aquells que han sentit seu petita part del meu dolor. Per companys de viatge a qui he agafat un carinyo especial, ja sap qui es, gamberru ;) Tb per aquella gent amb qui em creuo pel carrer i no coneixaré mai. I tb per aquells amics que no han sabut donar tanta importància a moments difícils d'altres persones. Tb per aquells que ténen una vida prou estructurada amb algunes coses superficials que els fan no pensar en enfonsar-se, tan de bo tot els vagi sempre de cara. I sobretot per aquells amics que creuen fortament amb mi.

és així

Pq hi ha moments molt difícils. Pq a vegades no entenc la vida. Pq a vegades no entenc que hi faig aquí. Però això no treu que ara estigui passant moments força bons. Malgrat el que l'inici del text, pogués semblar. Però simplement són pensaments que tinc que els reflecteixo i exterioritzo. No em direu que no heu pensat mai en lo rara que es la vida. Aquest enfrontar-se al món cada dia. Aquest sentir-se enclausatrat en un mateix però haver de donar constantment la talla amb el que et rodeja i els que et rodejen. És quelcom, si més no estrany. La vida és allò que et toca i t'hi trobes fotut i has d'intentar viure amb alegria i felicitat, però et trobes entrebancs, i alguns cops et colapsen. Portes dolor i preocupació i llavors has de fer-ho saber a l'exterior pq ho sapiguen i et puguin ajudar, resultant aquest acte més difícil quan no estàs bé animicament. I alguns cops fins i tot et pots sentir incomprés o que els demés van fent i tu et costa avançar. Algun dia sabrem com se senten els altres, de moment només se com em sento jo. Arreveure, petons.

Una altra d'estius

Que seria d'un Estiu sense la colxoneta, d'un estiu sense les marques del banyador, d'un estiu sense la cerveseta fresca. Que seria d'un estiu sense Georgi Dann, tot i que mai he sabut com s'escriu el seu nom i em fa mandra buscar-ho. Que seria d'un estiu sense els cafès a 2 euros i pico a les Rambles. Que seria d'un estiu sense els guiris untants de crema fins el coll, quan ja estàn cremats com a gambes. Que seria d'un estiu sense les bespes torracullons, d'un estiu sense el panxa-cervesera sense samarreta menjant paella amb la familia. Que seria d'un estiu sense el recorregut bullint, de la tovallola fins el "xiringuitu". Que seria d'un estiu sense festes majors, sense ungles llargues o sense saldalies amb mitjons. Que seria d'un estiu sense programes salsitxerus "de verano" de televisiò espanyola. Que seria d'un estiu sense reposicions de series dels anys 80. Que seria d'un estiu sense l'Igualada desèrtica en mes d'Agost, on fins i tot es poden sentir el soroll dels ocells. Que seria d'un estiu sense el socrrista dormint darrere unes olleres de Sol, l'endemà de sortir de farra. Que seria de l'estiu sense les dones embutides en banyadors de la temporada 60-61. Que seria de l'estiu.. ui, en aquest moment, aquest escrit ja m'està recordant a un altre que vaig fer. La vida es un bucle!! salut ;)

Estius

Estius de cubates carregats. Estius de Sol enganxós. Estius de Tequiles amb tros de llimona. Estius de sentir-te més lliure. Estius de records. Estius de mediàtica il.lusiò. Estius de remullades a la platja sobre colxoneta. Estius dels 90 a la piscina dels meus cosins de Salelles on viviem un ambient especial i després de la remullada, jugavem a futbol i ens perdiem entre aquells boscos i camps. Estius màgics. Estius que ja no recordo. Estius d'orxata i barrejat. Estius de gelat de dues boles. Estius de bogeria. Estius de plaer. Estius de tristor. Estius de pèrdues desgraciades d'amics. Estius de "borrón y cuenta nueva". Estius de 12 anys amb moto per Tous. Estius distrets. Estius aburrits. Estius de càmping. Estius de lluir figura. Estius d'amagar panxa. Estius de crema solar. Estius de sopar a la terrassa de casa d'amics. Estius d'accessos. Estius de prudència. Estius durs. Estius plàcids. Estius agradables i Estius

El partit més important de l'any

Cauen diners del cel. Els jugadors canvïen els seus plans de vacances pensant amb l'"extra de reis" que rebràn de mans dels equips que s'hi juguen la Lliga. Finals de partit inesperats, més pròpis de film cinematogràfic. Voltes al camp i egos de vencedors abans de ser-ho. La Lliga mou molts bitllets. El President calderón no s'alegraba tant per guanyar una copa, sino pels calers que ingressarà degut a això. El champany ja no hi cap als armaris del Bernabeu. Però la sombra de Tenerife sembla que els últims dies, torna a planejar sobre el Madridisme. Al mateix temps un Deportivo de la Corunya desaparegut en els primers llocs de la Classificació, recorda amb tristesa una Lliga perduda a l'últim minut, en condicions semblants, on els carreres i la gent ja estaben preparats, i el munt de diners que es van perdre en preparatoris. Perquè algun savi del futbol diu: El futbol es tant imprevisible com la vida. I la gent que no se l'estima, ho veu com 22 tios corrent darrera una pilota. Però es molt més que això. Els que ens estimem el futbol, ens fot igual que als que no, que els futbolistes cobrin tants bitllets, però això no es prou per renunciar al que significa una Lliga. No ho sabria explicar. Però que això fa viure moments feliços a molta gent no es demagogia. Només acabaré dient, que guanyi el millor i visca el ... !

Falteeeeeeeeeees (un altre dels meus relats bojos. Tota semblança amb la realitat és pura coincidència)

Faltes, m'agrada fer faltes. El xat m'ha donat la possibilitat de fer faltes, tot passant del qui diu: ala, fas faltes, com si això et fés més inepte o ruc. A vegades faig faltes expressament. I això deu ser un problema gegantí, segurament més endavant em passarà factura, com diu el tòpic. Però a mi m'agafa un rampell de fer faltes, i escric per les paretes de totes les cases, unes faltes impresionants que si les vegués el Pompeu Fabra em fuetejaria fins que tregués sang per la boca. Ja no escric intranquil perquè algú vindrà i em dirà: Alaaaa!! que fort, quina "peaso" falta que has fotut. Aniràs a la senyu XD. Escric, expresso, crido, rondino, em cabrejo, fent faltes. I tot i això, sóc feliç. Faig faltes i sóc feliç. Faig moltes faltes. parlant faig faltes, tambè. Els barbarismes s'apoderen de mi, se'm catxondejen. Macagumdeu faig faltes!! i queeeeeeeeee?!

Tot semblant el relat una justificació per justificar que faig faltes, no es una justificació més que la simple justificació de fer el que em dóna la gana. Si no heu entés la justificació de la justificació, justifiqueu-se, juju. Salut! ;)

Relat caxondu-mental

L'estiu ja és com si hagués arribat. Vic és calent. Les noies, amb la crueltat que les caracteritza, ens ensenyen tot allò que sabem que no podrem tocar. Mirem intentant que no se'ns noti, però sempre se'ns nota. En canvi elles, semblant que no t'han vist, t'han clissat dos segons abans que les miressis amb cara de pensar: ja que no et puc tocar, queda't dos minuts parada perquè t'observi XD. L'estiu aflora el materialisme, provoca els comentaris depravats i deixa en bandeja l'etiquetatje que llavors posen les ties als tios, de calents mentals, sortits o depravats. Però elles passegen pels carrers com si fóssin passarel.les. En un escenari on si cap espectador les mirés es sentirien decebudes. I els tios en un atac de ràbia ens fem el propòsit de no mirar-les, de que tambè podem viure sense deleitar-nos amb la seva bellesa, però dos segons després ens donem per vençuts i ens rendim als pantalons arrapats, la mini-faldilla i els tops. Així doncs, ara tinc més ganes de sortir a passejar, com diuen molts: perquè em toqui el Sol ;) salut!

Els Pets i el seu papapa, 2a part

Xalalà, uououo, ieieie, papapa. Demostra que de joves havien anat molt a karaokes, i quan no es recordaven d'alguna frase, uououo, lalala, nanana, i llestos. Sintome, sindrome, una mica estandard del "popi fresco", fins i tot a vegades sembla que dóna més caracter de pop sentimental, si s'utilitzen aquests sons que ja formen part de la nostra vida. Però ho té fàcil aquell músic que vulgui innovar en el pop. A veure qui s'atraveix a no recórrer a aquest recurs. O sino amics meus, estalvieu això i deixeu escoltar la música, mentres no hi hagi lletra, que es més maca. Molts us ho agrairàn. Però potser es una mica com els programes del cor, com que ja funcionen, perquè treure'ls...? Es com si els cantants s'haguessin apoderat del paper del públic dels concerts, que intentant seguir el so de la música poden tarerejar un, lalala o nanana. A veure doncs, si em deixeu pujar un dia a mi a l'escenari :D gràcies. Salut a tots!

eRIc ;)

sentiments a 5 durus

Sembla que s'ha posat de moda utilitzar-ho absolutament tot amb prespectiva comercial. Ara fins i tot ens vénen sentiments per la tele. Els anuncis estàn replets de missatges sentimentals. Els programes de televisió t'ensenyen a creure en tu mateix. Els llibres del Bucay es vénen com a xurrus. Està de moda. Que potser ningú sabia fa uns anys, que la gent patía, plorava, es sentia sola i es desesperava? reflexione-m'hi amics reflexione-m'hi.

quin remei

No us heu posat mai amb els colzes damunt la taula, el cap abaixat i heu dit, buf, no puc més? O us heu sentit com si les coses se us posèssin més difícils que als altres? O no heu pensat mai que els temps passa massa ràpid quan el necessites? doncs jo si. Lo que fot més es quan has de ratllar-te pq et falten calers i ton pare et diu que haguessis tingut de fer millor previsió. Doncs no en se més, encara no sóc perfecte. Aquest escrit reflexe un moment de ràbia, intranquilitat. De la meva visió. Pq la gent segueix caminant sense saber si amb aquell que es creua pel carrer, l'hi està amargant algo la vida. I direu, que tp podría fer-hi res. Però jo crec que si no ens ajudem si veiem que la nostra situació en algun moment es més favorable que algú altre, anem arreglats. I anar fent com sempre, apa salut.

Els Pets i el seu papapa

Suposo que us haureu fixat que "Els Pets" en els seus últims dos discos els ha agafat el síndrome "papapa", potser es perquè es fan vells. Aquest síndrome consisteix en colar al màxim de cançons que poden els, digali sons, digali paraules "papapa" Un so que substitueix les frases que no l'hi surten al Lluís quan es posa davant del paper per escriure i diu: en el porxo vell, quan era petit i esquifit i pensava en els bons moments i .. papapa papapa. I la veritat que l'hi està sortint força bé. Es com aquell cuiner que fica cada dia un tall de carn diferent però per acompanyar sempre hi posa patates fregides que l'hi resolen el problema i tampoc mai fan nosa. Doncs així acabo aquest relat d'avui curt i acabo aquest relat de "Els Pets" i el seu papapa. Vindria a ser una mica com el "ziritione" de l'època o la "piròlisis" d'ara. Si no m'heu pillat, mireu més la tele, que sempre fa mal, que ja va bé ;) salut!

papapa eRIc

som joves, quin tòpic

Som Joves, sempre ens falten calers. Som joves, es més fàcil culpar-nos dels mals actes. Som joves, som inconscients. Som joves, fem masses accessos. Som joves, som maleducats. Som joves, encara no hem viscut res. Som joves, no tenim dret a opinar de segons que. Som joves, som inexperts. Tòpics i més tòpics, joves?

Aquest nostre President

Tenim un president que no ens el mereixem, com diria aquella emblemàtica cançò dels "Brams". De tothom es sabut, que de lo que no es caracteritza precisament el president Montilla és de simpatía i "saleru". Però potser n'estem fent un gra massa. Si no fós per programes com "Polònia", arribaria a passar tant desepercebut que no seria estrany que a més d'un l'hi passés com a mi l'altre dia, que no recordo perquè, vaig pensar que qui era el president de la Generalitat, i vaig haver-m'ho de pensar uns quants segons. Tambè és cert que polítcs amb càrrecs bastant més baixos, inclús diputats, a vegades surten més per pantalla que el pròpi president, que amb el discurs de que el que s'ha de fer es treballar per Catalunya, discurs respectable per altre banda, es tanca al seu despatx i no sabem si allà remena papers, juga al parxís amb l'Iceta o mira Barcelona des de la finestra. És un personatge públic, per tant ha de fer arribar la seva presència i les seves paraules a la gent. I la televisiò, entre d'altres es un mitjà per arribar a la gent. Però el nostre president va fent en silenci, com la formiga que recull provisions per l'hivern, en el seu cas, potser recull provisions per les pròximes eleccions, tot aprofitant el rodolí que m'ha sortit. O potser s'està preparant el discurs de Nadal, ja. Bé president, tot el meu respecte, que sigui feliç, i per finalitzar diré una última paraula: cabòries.
Salut! ;)

eRIc