Xalalà, uououo, ieieie, papapa. Demostra que de joves havien anat molt a karaokes, i quan no es recordaven d'alguna frase, uououo, lalala, nanana, i llestos. Sintome, sindrome, una mica estandard del "popi fresco", fins i tot a vegades sembla que dóna més caracter de pop sentimental, si s'utilitzen aquests sons que ja formen part de la nostra vida. Però ho té fàcil aquell músic que vulgui innovar en el pop. A veure qui s'atraveix a no recórrer a aquest recurs. O sino amics meus, estalvieu això i deixeu escoltar la música, mentres no hi hagi lletra, que es més maca. Molts us ho agrairàn. Però potser es una mica com els programes del cor, com que ja funcionen, perquè treure'ls...? Es com si els cantants s'haguessin apoderat del paper del públic dels concerts, que intentant seguir el so de la música poden tarerejar un, lalala o nanana. A veure doncs, si em deixeu pujar un dia a mi a l'escenari :D gràcies. Salut a tots!
eRIc ;)
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario