Ningú em va ajudar a ser fort, vaig fer l'esforç jo sol. Ningú em va aixecar, vaig ser jo. M'han ajudat molts amics, però jo he hagut de fer els esforços. Jo m'he tingut de sentir enclaustrat i sol, com si no fós algo natural. He seguit pensant amb els demés, i igualment pensant que més gent ho passava malament o pitjor que jo. Però en èpoques m'he seguit sentint sol. No és culpa de ningú. És fruit del meu pensament. Per desgracia el dolor tb passa decepercebut per molta gent, per d'altra no, majoritariament pels que han passat per situacions dures, que això no fa menys persones als que no les han passat, però si més ignorants. Això no fa que sigui més amic d'uns que dels altres, però si que en segons que em senti més proper amb aquells que han sentit seu petita part del meu dolor. Per companys de viatge a qui he agafat un carinyo especial, ja sap qui es, gamberru ;) Tb per aquella gent amb qui em creuo pel carrer i no coneixaré mai. I tb per aquells amics que no han sabut donar tanta importància a moments difícils d'altres persones. Tb per aquells que ténen una vida prou estructurada amb algunes coses superficials que els fan no pensar en enfonsar-se, tan de bo tot els vagi sempre de cara. I sobretot per aquells amics que creuen fortament amb mi.