pensant amb el cap

I em pregunto pq moltes vegades ha de costar tan de parlar. Pq quan demostres confiança a alguna gent, defuig? Pq es segueix donant més importància a allò que no en té tanta. Pq? Pq m'haig de seguir sentint com l'extrany, per volguer conversar, expressar algo que es sent, o volguer-me enriquir de les diverses i diferents formes de pensar d'altra gent? pq m'haig d'amagar? pq encara es més fàcil callar que parlar? Pq hi ha gent que encara diu que li caus bé quan no es veritat? capes i capes de disfresses, per enganyar-se a ells mateixos. No estic aquí per donar llissons a ningú. Com diria el company Jorgh, no m'hauria de tinguer de justificar tan amb tot el que dic.
Pq haig de tenir la sensació que amb lo que molts en ténen prou, jo no en tinc prou? No en tinc prou amb saber cada dia el que jo vull, a vegades tb necessito que ho sapiga l'altra gent. És dolent això? Hi haurà gent a qui no l'hi caldrà, cosa amb la que no m'hi ficaré. Però si alguna gent desconfia de mi, puc dir que es pq el dia que els hi vaig oferir la meva confiança, no la van agafar.
I pq no de tant en tant, fer textos reflexius? crec que hauria de ser el normal, parlar de vanalitats, superficialitats, coses més profundes, reflexives. Tot junt, sense que això fós lo anormal. Potser així les coses anirien una mica millor. O potser no.
Salut!