Suposo que us haureu fixat que "Els Pets" en els seus últims dos discos els ha agafat el síndrome "papapa", potser es perquè es fan vells. Aquest síndrome consisteix en colar al màxim de cançons que poden els, digali sons, digali paraules "papapa" Un so que substitueix les frases que no l'hi surten al Lluís quan es posa davant del paper per escriure i diu: en el porxo vell, quan era petit i esquifit i pensava en els bons moments i .. papapa papapa. I la veritat que l'hi està sortint força bé. Es com aquell cuiner que fica cada dia un tall de carn diferent però per acompanyar sempre hi posa patates fregides que l'hi resolen el problema i tampoc mai fan nosa. Doncs així acabo aquest relat d'avui curt i acabo aquest relat de "Els Pets" i el seu papapa. Vindria a ser una mica com el "ziritione" de l'època o la "piròlisis" d'ara. Si no m'heu pillat, mireu més la tele, que sempre fa mal, que ja va bé ;) salut!
papapa eRIc
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
totalment d'acord en la visió que dones... però m'agrada aquest últim disc! potser haurem de posar més parpapapà a la vida xD
Per cert, si tens temps busca al Youtube: VERIGUT a veure que et sembla xDDD s'està convertint en un fenòmen musical ja
wenu..
un altre clar exemple de "músic" que no sua alhora de fer lletres és el cesk freixas i els seus famosos ieee ieee i uoooo uooo
Publicar un comentario