un univers inmens dins meu

Estic passant una època molt nostàlgica de la meva vida. Potser pq es una època de canvis, i en els últims anys les cricumstàncies m'han fet reflexionar molt. Tp crec que sigui l'únic que es posi aixi de nostàlgic. Suposu que es una de les màgies de la vida. Poder pensar en aquells moments que quan els recordes, se't dibuixa literalment un somriure a la cara i et fa un pessigolleig a la panxa.
Aquells estius fent cursets de piscina a Tous. Encara me'n recordo, pujant la pujada dels col.legis, jo, que no aixecava dos pams de terra, i no volia tirar-me a l'aigua i les monitores m'havien d'enputxar XD. Aquells dies inventant-nos jocs i jugant a "Cal Menjapalla" amb el Bernat Tort, el Josep Otal i un Xavi Tort ben petitò, jeje. Aquelles passejades amb el "billis" de mon avi, conduit pel meu tiet Jordi. no tenia ni porta, una simple cadena. Fotiem uns bots pels camps de Salelles, encara me'n recordo ara, de lo bé que m'ho passava. Juntament amb els meus cosins de Fonollosa i ma germana. Ens aixecaven als bots, alçavem els braços i cridàvem. Després quan tornavem, jo no volia baixar i sempre deia: més més, i m'enfadava pq els pares no volien. I deien la frase que tocava: això potser es perillós, pro sempre el pròxim dia ens hi tornaven a deixar anar, pq sabien que ens ho passavem molt bé. Era genial, I quan agafava la bici i me'n nava a baixar les baixades de Salelles i em perdia en el meu món de fantàsia infantil.
Aquells dies jugant a casa el Jordi Colominas, veí de davant de casa, on em rebien com si fós casa meva. I amb el Jordi féiem guerres de coixins.
Potser ara me'n donu més compte que mai, de la sort que vaig tenir. De poder viure moments únics i que m'agradaven molt i em féien sentir molt bé. Penso que la gent m'ha tractat molt bé. Jo sempre he intentat donar lo màxim.
N'hi ha tants de moments, que ara estic pensant i no escric. I allò que diuen que s'ha d'oblidar el passat i només pensar en present. No hi estic d'acord, pq a mi els records molts cops m'han donat força i m'han fet reflexionar.
Encara parlant d'aquestes coses, ara em donu compte, que se m'omple el cos d'unes esgarrifances.. I m'emociono, sóc així de ruc, i sensible ho sóc molt, ja ho sabeu. Pro es que per mi ho es tot el carinyo de la gent i l'amistat. Putser si, penso, que pel que sigui, d'uns anys cap aquí, poc o molts, tp sabria dir-ho, m'he sentit més falt de carinyo. I això ha fet desenvolupar una sèrie de coses, com el caràcter, les ganes. Pro tb m'ha fet més fort. Sembla ara, que tornin una mica, aquelles sensacions i impulsos que tenia aquell Eric de 5, 7, 9, 12 anys. Aquell Eric ques deixava portar pels impulsos i l'espontaneitat i tenia unes ganes boges de descubrir dia a dia coses i més coses de la vida. Aquell que corria pels camps de Salelles com un boig amb els gossos de mons avis. Aquell nen que s'ho passava tant bé sol i tant bé acompanyat. Pro que com ara creia i volia que el deixissin fer i viure la seva vida. Que ell ja té en compte la dels altres i intenta estar sempre allà que ho necessitin les persones que han volgut compartir amb ell petits moments. Que ja formen part de mi. Per sempre. Una abraçada a tots. Salut.